“La pedra seca sols es conservarà si el pagès en pot treure benefici”

És construir tot col·locant una pedra damunt de l’altra, sense cap mena d’argamassa ni res que les enganxi. Ens arriba des de la prehistòria, però la major part de l’actual patrimoni es basteix durant els segles XVIII i XIX. En aquesta zona, i sobretot les cabanes, s’aixequen a partir de la desamortització, quan es comença a plantar olivera i, amb la vinya, s’expandeix el conreu cada cop més lluny del poble. Cal un lloc per aixoplugar pagesos i animals, que marxen a primera hora del matí i no tornen fins a la nit.

A les Garrigues s’usa pedra de les pedreres de cada poble, a diferència de la Terra Alta o el Penedès, on aprofiten les que treuen de llaurar. A Torrebesses, tenim 53 anjubs, dipòsits excavats a la pedra per contenir entre 4.000 i 12.000 litres d’aigua, que després es recobreixen amb pedra seca. I 58 cabanes de dos tipus: de falsa cúpula i d’arc de volta. També tenim basses. És a dir, un forat fet a la terra, folrat de pedra a l’aire lliure; i cadolles, que són dipòsits excavats a la pedra sense cobrir que servien per retenir aigua perquè el bestiar hi begués i posaven trampes de caça al voltant. A banda, tenim 500 quilòmetres d’espones i els masos.

Donem suport a la candidatura, i autorització perquè usin el nostre nom i l’estructura que hem fet. A d’altres indrets del món fa temps que és considerat un patrimoni molt important relacionat amb una manera de viure. Fins fa poc, aquí no n’érem conscients, però en tenim tant o més que altres països.

El 2007, quan vam arribar al govern de Torrebesses, vam estudiar com podíem activar el poble econòmicament. L’Institut del Patrimoni Etnològic de Catalunya ens va ajudar a inventariar i catalogar totes les construccions del nostre terme: en tenim 600 de les 12.000 inventariades al país.

No. Tot i que estem estudiant trobar-hi nous usos en les construccions. El paleta del poble encara construeix en pedra seca, i quan hem de fer un edifici ho apliquem. Però de vegades, per seguretat, acabem de rejuntar les pedres. El problema és que és una tècnica cara per a l’ús que li podríem donar. Per exemple, ningú es dedica a fer marges, perquè s’usaven per abancalar i que l’aigua no s’escapés i així mantenir la saó més temps.

El centre és on fem la difusió, però el veritable museu és el territori. El centre té tres plantes i s’hi veuen les eines del picapedrer, les menjadores, estables i sitges excavades del mateix edifici, una sala d’exposicions temporals i una aula amb una exposició permanent sobre la pedra seca. Els caps de setmana es fan visites guiades al terme, en vehicle o a peu en funció de la demanda, i una ruta per la resta de patrimoni del poble.

És un problema real, però que cap pagès pateixi: no li declararan patrimoni de la humanitat una construcció seva, sinó que protegiran la tècnica constructiva.

A base de normativa no serem capaços de conservar aquest extens patrimoni. Sols és possible si els mateixos propietaris l’estimen, i una forma és que els serveixin per obtenir-ne ingressos econòmics. Si no, no les arreglaran ni conservaran. Aquí tenim un exemple: el castell de Torrebesses era la casa de recaptació de delmes dels monjos d’Escaladei. El 1949, la van declarar bé cultural d’interès nacional, però des d’aquell moment no s’hi va fer cap actuació. El 2008, l’edifici començava a caure. Finalment vam trobar un comprador que l’ha convertit en allotjament i restaurant rural; i l’ha rehabilitat perquè hi va veure un projecte econòmic paral·lel. També hem d’aconseguir augmentar l’autoestima cap a aquest patrimoni.

Estem estudiant-ho. El 90% de les cabanes són privades, però estem en tràmits per declarar bé d’interès cultural nacional una desena de construccions, perquè estan relacionades amb l’aigua i són singulars. El primer és que els propietaris hi estiguin d’acord, i si hi estan però no poden conservar-les, es farà un acord de cessió.