Meritxell Colell debuta a Berlín

La presència catalana en la Berlinale és essencialment femenina. Quatre directores catalanes o establertes a Catalunya participen en aquest edició de la Berlinale (dels cinc títols que hi van), i quatre dones protagonitzen Amb el vent, el primer llargmetratge de Meritxell Colell (Barcelona, 1983), que es presenta avui en el festival alemany dins la secció Forum. “Costa molt trobar una pel·lícula de quatre dones en pantalla, no se’n veuen gaires –comenta la cineasta en una entrevista a El Punt Avui–, però no sé si es tracta tant de ser dona com de l’univers de cadascú i del bagatge que un té. La meva família és majoritàriament femenina.”

Amb el vent relata la història de Mònica (l’actriu Mónica García), una ballarina de dansa contemporània que viu a Buenos Aires i que, arran de la greu malaltia del seu pare, viatja al seu poblet de Burgos natal. Allà es troba amb la mare (Concha Canal), la germana (Ana Fernández) i la neboda (l’actriu i directora Elena Martín).

“La pel·lícula neix d’un impuls molt documental –explica la directora i guionista del film–, sentia la necessitat de retratar el poble de la meva família materna i un estil de vida que havia vist quan era petita i que està desapareixent.” El poblet de Burgos (Villamartín de Villadiego) del film és el poble dels avis materns de Meritxell Colell, que també va viure un temps a Buenos Aires. La pel·lícula “neix també de la necessitat de parlar de les emocions que un sent quan està lluny, de la distància física i la distància emocional, de l’arrelament i la necessitat de tornar als orígens per connectar amb un mateix.” Aquesta vessant emocional és el que la va portar “a la ficció”, explica, i hi afegeix que la dansa és la manera de donar forma a aquesta transformació emocional: com expressar-se sense paraules, com un personatge que es comunica malament, amb la dansa i la creació troba un espai de comunicació a través del cos”.

La idea original era que la protagonista fos l’àvia de la directora. “No va poder ser, però va ser la inspiració i el motor de la meva pel·lícula, en molts sentits, més espiritualment que físicament.” Meritxell Colell volia parlar de “la quotidianitat, i com a través d’ella un es pot retrobar a si mateix; la pel·lícula és una reivindicació del gest quotidià com un camí que et reconcilia”. “Josep Maria Esquirol parla d’això al seu llibre La resistència íntima.”

És la primera vegada que la directora va a la Berlinale. “És un festival que ja fa ganes d’anar-hi per la programació; que et diguin que la teva pel·lícula hi anirà, amb els noms que hi ha, és impactant.”