Maleïda cocaïna

Amb material d’arxiu i el testimoni de diversos familiars i d’altres persones vinculades a Whitney Houston, Kevin Macdonald (L’últim rei d’Escòcia) ha construït un documental sobre l’ascensió i la caiguda de la cantant afroamericana. Whitney, que va presentar-se ahir a Canes fora de competició, és un documental de forma convencional que només mostra elements que podrien haver-lo fet més interessant si s’haguessin explorat: la pèrdua d’identitat de Whitney Houston en la mesura que va distanciar-se dels seus orígens, va abandonar la tradició de la música negra per convertir-se en reina del pop i va ser massacrada pels mitjans de comunicació quan l’ addicció a la cocaïna va abocar-la a l’autodestrucció.

La cocaïna també es fa present a Dogman, film de Matteo Garrone (coronat fa deu anys a Canes per Gomorra) inspirat en el cas real d’un cuidador de gossos en un suburbi de Roma que va ser condemnat per l’assassinat d’un home que el maltractava i amb el qual compartia l’addicció cocaïnòmana. El cineasta italià fa un retrat de la brutalitat masculina, però tot resulta molt obvi i explicit, contràriament a Burman, l’altre film projectat ahir a concurs i amb el qual el sud-coreà Lee Chang-Dong, basant-se en un relat curt de Haruki Murakami, podria figurar en el palmarès que decidirà demà el jurat presidit per Cate Blanchett. El també director de Poesia, premiada pel guió fa vuit anys a Canes, fa una exhibició d’estil amb la posada en escena d’una història en què un jove aspirant a escriptor retroba una antiga amiga de la infantesa, que desapareix havent tingut una relació amb un individu que confessa la seva fascinació per cremar. Lee Chang-Dong crea tensió amb un film que també aborda el crim i la violència masculina.