Caçadors de cançons

Diu Artur Blasco, caçador de cançons del Pirineu, que moltes de les antigues tonades que ha recopilat per caserius recòndits les ha extret d'una intimitat i una solitud commovedores. Durant més de trenta anys, Blasco ha recorregut poblets que van despoblant-se i masies de l'Alt Urgell, el Solsonès, el Ripollès, la Val d'Aran, la Garrotxa... N'ha recopilat un repertori vast que documenta la història i les vivències de la gent de la muntanya i que, des de fa vint anys, ha pres volada artística amb el grup El Pont d'Arcalís, del qual ell mateix forma part.

El Pont d'Arcalís va festejar dilluns les dues dècades d'existència al Palau de la Música, en el marc del festival Tradicionàrius i del renovat cicle Concerts de Primavera del Palau. I la veritat, veure aquestes cançons lligades a l'aire lliure i la ruralia ressonant en un dels temples màxims de la burgesia barcelonina no deixava de ser impactant. Amb la seva inseparable Voll-Damm, Blasco va anar presentant les cançons com ho fa sempre: explicant de quin mas vénen, a quina festa fan referència, quin misteriós drama rural expliquen. Van presentar-se tres de les cançons que formaran part del proper disc del Pont d'Arcalís: Els picadors del bosc de Virós, una lloa de l'escaqueig; Els pressupostos, sobre la gran capacitat recaptadora de les administracions, i la Cançó del raier, escrita per Mossèn Cinto, que és tot un cant a la llibertat i a la vida del riu.

Durant més de dues hores, l'escenari del Palau va anar poblant-se de convidats: el fundador del grup Eduard Casals; Marc Egea, que després de formar-se en El Pont s'ha llançat a explorar nous horitzons amb la seva viola de roda; Cati Plana, que va començar a tocar l'acordió diatònic de nena a Arsèguel i avui és una de les referències d'aquest instrument; dos integrants del grup piemontès Ariondassa, amb qui El Pont d'Arcalís comparteix repertori i esperit; la banda Les Violines, i Eugeni Gil, que amb la seva guitarra va imprimir a Els contra-goigs de Sant Corneli un to crepuscular i fronterer molt semblant al del Bob Dylan de Pat Garrett & Billy the Kid. El final de festa, amb tothom a l'escenari, va tenir un punt melancòlic quan Jordi Fàbregas va recordar Pep Bas, ànima del grup La Romàntica del Saladar, músic popular i també caçador de cançons, en aquest cas de la comarca de la Marina, que va morir divendres passat. El Tradicionàrius es tancarà demà amb un dels seus grups emblemàtics, els tortosins Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.