Una capsa ben embolicada

Cadascú fa les seves associacions, de manera que, en el meu cas, en veure La tercera esposa, primer llargmetratge de la vietnamita Ash Mayfair, tant vaig pensar en el sensualisme esteticista de Tran Anh Houng (que després vaig saber que era assessor del film) com en La llanterna roja (1991), aquella pel·lícula de Zhang Yimou que, feta en un moment en què el director xinès fascinava part de la cinefília occidental amb les seves formes tampoc alienes a l’esteticisme, té com a protagonista una dona (la gran Gong Li) que, en una història ambientada a la Xina de primers del segle XX, entra en un palau com la nova esposa (la quarta) d’un home poderós per ser-hi enclaustrada, obligada a la submissió i a rivalitzar amb les altres esposes confinades.

Tanmateix, mentre que el film de Yimou es clou en uns interiors amb el cromatisme anunciat, l’obra de Mayfair, ambientada imprecisament en el Vietnam rural del segle XIX, respira en el paisatge exterior al palau on arriba May, amb catorze anys, com a tercera esposa d’un ric terratinent. Hi respira tant que tot es fa extremadament preciosista (i sense aquella antiga potència de Yimou) en desacord amb part de la història que s’hi narra. El cas és que La tercera esposa fa novament, i sempre necessàriament, present l’autoritarisme patriarcal, però també una complicitat amagada entre dones que arriba al contacte sexual. Però tal com hi apareix el lesbianisme (i aleshores també és possible pensar en aquell refinament llepat de La donzella, del coreà Park Chan-Wook) forma part del llaç amb què s’envia aquesta capseta oriental d’un contingut previsible per agradar.