El Mago Pop, l’hereu

Com si fos una herència artística. Amb “pena i alegria” alhora, Anna Rosa Cisquella (Dagoll Dagom) i Paco Mir (Tricicle) van presentar el nou propietari del Teatre Victòria, Antonio Díaz, a partir del juny. Després de 33 anys en què les dues companyies, juntament amb Anexa –que completa el triumvirat de l’empresa 3xtr3s–, han gestionat aquesta sala del Paral·lel, la venen a un jove mag, de només 32 anys. Antonio Díaz, Mago Pop, ha fet realitat el seu somni: disposar d’un teatre propi on fer els seus espectacles. No va transcendir la quantitat per la qual s’ha venut. Mir aclaria que hi havia ofertes més elevades, però que van preferir confiar el teatre a un artista. Díaz també admet que tenia una proposta de venda molt avançada i menys arriscada en un teatre de Madrid, però que, “de gran”, s’imagina a Barcelona, i s’ha decantat per fer la compra, a més, sense soci inversor.

Antonio Díaz –que, tot i la seva joventut, pot acreditar que ja ha atret un milió d’espectadors– prepara una llarga temporada de Nada es imposible a partir del setembre. S’hi podria estar tota la temporada. Sols dependrà de l’èxit de públic i dels compromisos de gira –el juliol del 2020, possiblement debutaria a Broadway–. En dues hores, ja havia venut entrades per valor de 100.000 euros, deia sorpresa Cisquella.

Al futur propietari –farà unes obres de reforma mínimes– li agradaria que tant Tricicle com Dagoll Dagom s’hi continuessin sentint “com a casa”. Per això, confia a poder-hi encabir les propostes que sorgeixin d’aquestes dues companyies, que, d’altra banda, ja han anat apostant pel relleu damunt l’escenari.

3xtr3s mantindrà la gestió del Poliorama –que és una sala de lloguer–. No s’ha resolt el futur dels treballadors –tenen l’oficina al mateix Victòria–. Díaz admet que li encantaria integrar el màxim nombre de membres d’aquest equip (20 treballadors) al seu (que el formen unes 60 persones). Paco Mir ironitzava ahir que amb aquest volum “es podria muntar una lligueta de futbol sala” interna. El bon ambient i la confiança que el Victòria no sucumbirà empresarialment com ha succeït en anteriors aventures recents –com és el cas del Teatre Principal, El Molino i l’Apolo– són la clau.

Per Antonio Díaz, disposar d’un teatre és també la palanca per ampliar el seu creixement artístic. També es reserva un lloc a Barcelona per si algun cop perd el seu poder mediàtic on poder continuar presentant espectacles. El Victòria tindrà màgia, però també musicals i concerts. Sempre es procurarà mantenir un llistó de qualitat i adreçar-se a un públic molt ampli.

Antoni Albadalejo, de la productora teatral Anexa, celebrava la “valentia encomiable” d’aquest jove: ells també tenien aquella energia per assumir la compra del Victòria a la seva edat, però el grup estava format per vuit persones professionals implicades. Com sempre, aquesta operació reivindica el renaixement del Paral·lel de principis del segle XX. “No conec els veïns encara”, admetia Díaz, tot i que confiava a convertir-lo, entre tots, “en el West End de Barcelona”.