‘Offertorium’ de Boris Charmatz

Que els gestos ens conformen, ens defineixen i, fins i tot, ens transcendeixen és del tot irrefutable. I que a través d’ells podem arribar a preservar la memòria efímera de la nostra presència al món, un axioma imperatiu. La tonalitat ombrívola del Rèquiem de Mozart ressona tímidament en els primers minuts de l’espectacle mentre una ballarina d’indumentària estrafolària s’apressa per evocar els gestos que la delimiten i determinen.

Què és sinó el gest, més que la memòria d’una intenció esdevinguda? Amb els primers acords (l’Introitus amb el que Mozart s’avança al Memorial de la Passió i de la Resurrecció del Senyor), l’aclamat coreògraf Boris Charmatz (Chambéry, 1973) pren el seu torn per evocar la gestualitat del mon contemporani, la qual se’ns revela immediata i fugaç. En aquest sentit, no és casual el fet que el mateix Charmatz defineixi el seu darrer treball com una “selva de gestos”; un espai conferit a les pulsions humanes, tant les esporàdiques i irracionals com les sostingudes i culturals. Amb 23 intèrprets i una escenografia mínima(uns tubs de neó blancs pengen del sostre en clara al·lusió a l’orgue litúrgic), Charmatz es proposa el repte, un xic quimèric, de preservar, inventariar i caracteritzar la memòria del gest, o el que és el mateix, la pulsió d’allò que esdevé irrepetible.

En contemplar 10.000 gestos, l’espectador se sent hipnotitzat, a voltes, sobrepassat, i és que assistir a un espectacle del moviment d’aquesta magnitud (cada ballarí interpreta infinitud de gestos els quals no repetirà en el transcurs de l’hora que dura la peça), equival a prendre consciència de la fugacitat que ens determina i, per tant, ens constitueix. Hereu del pare de la dansa postmoderna Marcel Cunningham, Charmatz fixa la mirada en la recerca d’allò elemental i inesperat, el pòsit que s’assenta als marges i que, per tant, defuig tot allò preconcebut i après. I aquesta és la seva gran aportació, el seu Offertorium.