Una absoluta meravella

Es fa estrany que Rodelinda, una òpera meravellosa de Händel, amb àries delicioses i una construcció dramàtica amb personatges de gran complexitat moral, s’hagi estrenat tot just ara al Liceu, quasi 300 anys després d’haver sigut creada. Diuen que hi ha influït el gust tradicional del públic d’aquest teatre per l’òpera del XIX. I també que la recuperació del repertori barroc ha fet possible que, finalment, hi hagi arribat aquesta obra, que, amb un llibret de Nicola Francesco Haym inspirat en un drama de Corneille titulat Pertharite, roi des Lombards, posa en escena un drama ple d’ambició de poder i de renúncies, de desigs amorosos i sentiments de pèrdua, de fidelitats i desconfiances, de crueltat i generositat moral. En el seu centre, Rodelinda, un personatge femení fort, que primer plora la suposada mort del seu marit Bertarido (un “fantasma” que revé després de ser usurpat el seu tron a Milà) i que, abans de retrobar-lo plenament, manté una actitud de resistència davant del desig de l’usurpador Grimoaldo, esperonat pel pèrfid Garibaldo.

Rodelinda ha trigat a arribar, però ho ha fet amb un muntatge excepcional coproduït pel Teatre del Liceu. Amb una escenografia basada en una casa giratòria, oberta i esquinçada per tres costats en què Rosalinda sol estar en el pis de dalt com a objecte de desig inaccessible, mentre que el de sota està habitat pels usurpadors que conspiren i actuen com a ocupants, Claus Guth desplega una apassionant posada en escena que dona joc a un personatge sense veu i, per això, sense pràcticament presència en l’òpera de Händel: Flavio, el fill de Rodelinda i Bertarido interpretat per l’actor Fabián Augusto Gómez. En canvi, en la dramatúrgia de Guth, Flavio és permanent en escena, tot sembla narrat des del seu punt de vista i allò que es veu, producte de la seva imaginació. Així, en la façana de la casa, d’inspiració victoriana, es projecten els seus dibuixos i en escena, com a testimonis silents, hi ha uns figurants amb màscares que, essent els dobles dels personatges, representen els seus temors.

Si la posada en escena és elegant i complexa, els intèrprets són excel·lents, de manera particular el contratenor Bejun Mehta, que encarna Bertarido amb una veu bellíssima i de gran expressivitat lírica, i la soprano Lisette Oropesa, dúctil i refinada en la veu i el gest. Els seus duets són commovedors i l’espectacle, fascinant.