Leiva: “He fet un disc a la manera antiga”
Tot i que, a Madrid, d’on és originari, omple recintes notòriament més grans, actuar dues nits seguides al Sant Jordi Club, com farà avui i demà en el marc del Guitar BCN, és una fita que Leiva (Madrid, 1980) no havia assolit mai. “Barcelona era una de les ciutats que més se’m resistien, però ha acabat sent, després de Madrid, on he trobat més fidelitat”, afirma. “Tinc la sensació que aquesta ciutat s’ha esforçat a comprendre la meva obra i ha estat molt pacient amb mi...”, hi afegeix.
Leiva, integrant de Pereza entre els anys 2001 i 2012, presenta a Barcelona el seu quart disc en solitari: Nuclear (Sony Music), en què no s’ha capficat tant a buscar “grans sonoritats” com a “explicar històries”. Les històries, a Nuclear, Leiva les ha trobat en “aquella quotidianitat que passa desapercebuda però que amaga grans relats”, evitant posar el focus, almenys aquesta vegada, en “grans moviments interns o conflictes socials”. Mostra d’això és El gigante del Big Fish, la cançó que tanca el disc: Sara, una amiga seva de Getxo, on Leiva estiuejava, va estar temps cartejant-se de petita amb un noi americà com a part d’una activitat d’un curs d’anglès. Ella li va enviar una foto de carnet. Ell, que semblava que amagava alguna cosa, no ho va arribar a fer mai. Quan, vint anys després, Sara va entrar en una perruqueria i, en una revista, va llegir que l’actor Matthew McGrory havia mort de gegantisme als 32 anys, va adonar-se que el noi amb qui s’havia estat enviant cartes era ell.
Nuclear és, d’altra banda, una reacció a aquests “temps convulsos en què la música es consumeix com si fos menjar ràpid”. “He volgut agafar tot el temps que ha calgut per gravar un disc a la manera antiga”, explica Leiva. “Sé que soc un privilegiat per poder dedicar temps a l’estudi, però és important combatre la rapidesa amb què es fan les coses, ja que els discos, agradin o no, queden per sempre.”
