Brillantor encegadora

A Largo viaje hacia la noche, el mateix títol amb què el dramaturg Eugene O’Neill va capbussar-se en la infelicitat humana en una de les seves obres més cèlebres, el cineasta xinès Bi Gan proposa una experiència immersiva en unes imatges de naturalesa onírica que es fan tridimensionals a partir del moment en què el protagonista de la pel·lícula es col·loca unes ulleres. Aleshores, l’espectador ha de posar-se les ulleres 3-D per contemplar el viatge d’un personatge que, un cop retorna a la seva ciutat després d’haver-ne hagut de fugir anys enrere, fa a la recerca d’un amor perdut (una imatge idealitzada) endinsant-se en una altra dimensió temporal.

Hi ha alguna cosa en el film que recorda el cinema de Wong Kar-wai, sigui per la pulsió romàntica que hi palpita o pel tractament dels colors i les textures. Tanmateix, Bi Gan es recrea més en les possibilitats tecnològiques. Tant és així que, encara que l’experiència pugui resultar hipnòtica i sens dubte fascinant en molts de moments, és possible sentir-se aclaparat pels efectes tecnològics i, a la vegada, per un cert excés de virtuosisme. És a dir, les imatges són enlluernadores, però per això mateix és possible creure que Bi Gan (que ja va convertir-se en un cineasta de culte amb Keili Blues, que transcorre en un lloc on el temps sembla haver-se detingut) t’atrapa amb una brillantor encegadora. A mesura que les imatges s’encadenen en un aparent pla seqüència de llarga durada on sembla que van passant-se pantalles cada cop més saturades, la boca va obrint-se amb admiració, però potser també creix la idea que Bi Gan es lliura a una mena de pirotècnia amb certa autocomplaença.