La poesia com a elixir

Dinou anys. Una edat fronterera a punt de traspassar d’alguna manera a l’adultesa. Un període vital crític, en què molts joves senten la pressió de la responsabilitat, l’alè més proper d’una societat que imposa normes, en la qual un comença a percebre els seus camins marcats i un sistema que no admet a priori grans alteracions.

Com les Dinou espines del títol, Mario Güera-i-Duch és un de tants d’aquesta generació millennial –una altra etiqueta– però que ell preferix anomenar generació suïcida. Si més no literàriament, ara que ha publicat un poemari, l’esmentat Dinou espines (Uno editorial), a través del qual ha abocat la seva veu, un clam generacional que expressa qüestions com ara l’amor, el sexe, les drogues, la mort, el futur. “I molts dels temes que se’n desencadenen, que troben una solució en la natura o en l’art”, com descriu el jove autor.

El blanenc Mario Güera-i-Duch (1998) és escriptor, periodista i actor, però confessa que en el vessant de poeta, s’hi va trobar una mica de casualitat. “He escrit de ben jove, però va ser l’estiu passat quan em vaig dedicar a trobar-me, a pensar en el meu futur, i va ser de manera natural que van començar a brollar emocions internes en forma de poesia. Va ser realment sorprenent, perquè no era quelcom puntual, sinó que em vaig adonar que no podia parar d’escriure, fins al punt de formar un poemari”.

Sobre l’esmentada generació suïcida, l’autor la descriu com una comunitat de persones “incompreses pel seu entorn, a les quals la por porta a castrar i abandonar el seu caos interior, allò que les mou i, en conseqüència, obliden l’art com a forma vàlida d’expressió i de redempció”. Entre ells sobresurt un personatge, el príncep de la Rosa, que explica tota aquesta sèrie de conflictes que els afecten. “Ell exemplifica com transformar aquests sentiments negatius en expressió artística... i sí, és clar, seria una mena d’alter ego meu, però també exerceix de veu d’altres amics i coneguts”, remarca Güera-i-Duch.

La prologuista, Amanda D, destaca en l’escrit que encapçala el poemari que l’estil de l’autor mostra influències d’escriptors de la literatura catalana, com ara Josep Carner o Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que ell accepta gratament per ser poetes que li agraden i ha llegit. La influència més evident és també la d’autors com ara Jack Kerouac al capdavant de la generació beat, ben presents en poemes com Hollywood i udols.

Mario Güera-i-Duch ja avança que no té aturador. Després d’això acabarà d’escriure les últimes esmenes d’una novel·la de carretera que presentarà en algun premi literari. I al gener marxarà a cursar un seminari d’escriptura i de teatre a la universitat de The New School of New York, arran d’una beca obtinguda de la Universitat Pompeu Fabra.