Del negre al blanc

Tot es va posant a lloc. Blai Mateu explicava la setmana passada al Teatre Lliure que, en la seva recerca de crear un llenguatge propi (que beu de la poesia visual més tendra, incorporant elements com la veu, l’humor blanc, la màgia dels animals domesticats i l’espectacularitat de les acrobàcies), aquest Falaise (Abisme) se situaria després de Là (2018) però abans de Bèsties (2015). A Là, dos personatges desorientats embruten i desordenen per mirar de respondre’s preguntes còmicament existencials. a Falaise, és tot un grup que s’institueix com a comunitat per poder sortir de la negror, per fugir d’una apocalipsi. Es reconeixen complexos i es marquen el repte de sobreviure. Bèsties seria el botó d’aquesta trilogia en què la comunitat ja ha desenvolupat els seus rols i ha harmonitzat les seves relacions. A partir d’ara, el Teatre Lliure programa les sessions de vespre a les vuit (fins ara, es programaven a dos quarts de nou del vespre). Els diumenges, l’horari s’avança a les cinc de la tarda.

Falaise, que es pot veure fins al 13 d’octubre a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, amb tota la capacitat coberta, canvia el corb negre de Là per un grup de coloms blancs. També ha canviat de cavall (Bonito va morir l’any passat) per un de blanc. Ara s’incorpora l’actor Oriol Pla i el ballarí contemporani Guillermo Weickert a una troupe que continua liderada per Blai Mateu i Camille Decourtye. De Bèsties, reincorporen Noëmi Bouissou, Claire Lamothe (va substituir Lali Ayguadé el 2017), Julian Sicard i Martí Soler. Tot i ser una companyia de circ contemporani (i que miren de fugir d’etiquetes), admeten que els interessa construir una relació quasi familiar entre tot l’equip, forjant, escena a escena, per garantir un ritme i una poètica coherent. Aquest cop, però, degut a la immensitat del projecte, han partit d’un espai escènic previ, que els ha determinat bona part de les evolucions escèniques. Tot i que descriguin l’angúnia des d’un penya-segat de personatges desorientats, aprofundeixen en l’humor surrealista per donar color i ànima als seus comportaments.

Baró d’Evel celebra que està creixent i que, cada cop, va afermant les seves coproduccions amb teatres de més capacitat. El risc creix. La companyia, que va guanyar el Premi Nacional de Circ de Catalunya el 2010, va debutar el 2006 amb Le sort du dedans. Més tard van arribar muntatges molt personals: Ï i Mazùt. La forma de treballar de la companyia, sovint integrant animals domèstics, construeix dramatúrgies amb un ritme intern ben pautat i unes situacions subjectives, que es presten a múltiples interpretacions dels espectadors. Mateu aclareix que la intervenció dels animals s’aconsegueix a còpia d’observ ció i paciència. “L’actuació és el seu moment de joc”, comenta, esvaint cap possibilitat que se’ls acusi d’abusar de cap bèstia, a més de complir amb la complexa normativa europea en aquest sentit.