Llibres

Pompeu Fabra, enmig de l’exili més dur

La Biblioteca de Catalunya Nord publica ‘Pompeu Fabra a Prada. El seu exili en terra catalana entre família i amics (1939-1948)’

“Què podem fer per Catalunya? Lluitar, resistir, combatre, ser constantment al peu del canó”

La Biblioteca de Catalunya Nord de la revista Terra Nostra publica Pompeu Fabra a Prada. El seu exili en terra catalana entre família i amics (1939-1948), un fascinant àlbum de gran format que recull 546 pàgines de fotografies i documents –moltes de poc vistes o gairebé desconegudes– sobre un dels pares de la Catalunya moderna. Ramon Gual, gerent del grup editorial, signa el pròleg i el recull de l’edició, plena de detalls sucosos d’una trajectòria exemplar, fins i tot en els últims moments, a l’altra banda de la frontera, però encara en terra catalana.

Ramon Gual apel·la a la memòria per evocar uns moments difícils, que podrien haver estat pitjor amb l’ocupació alemanya i el destí tràgic de molts refugiats republicans que van trobar la mort en un exili exterminador: “Quan Pompeu Fabra va morir, l’any 1948, a Prada, jo tenia 12 anys. Els meus pares [Julià Gual i Rita Casals] eren veïns i molt amics de la família del Mestre. Cal dir que el meu pare, exiliat del sud, de Mataró, en el moment de la retirada, havia compartit un temps, amb Ferran Rahola (i d’altres), la residència secundària del camp de concentració d’Argelers de la Marenda. D’aquí ve el lligam molt fort amb Ferran Rahola, que seria més tard (1941) el gendre de Pompeu Fabra en casar-se a Montpeller amb la seva filla Dolors. Per cert, en aquells moments difícils de manteniment (allotjament, menjar, escalfar-se...) va ser el meu pare el que els va procurar el pis de Prada (15, carrer dels Marxants), ja que nosaltres vivíem en aquesta ciutat des del 1940. El Mestre i família van viure aquí els sis últims anys de la seva vida (1942-1948). Els uns i els altres es veien cada dia. Eren refugiats, portaven a damunt tot el gros i tot el pes d’un exili i s’ajudaven mútuament a passar les angoixes permanents de la vida quotidiana: què menjarem?, com ens escalfarem?, què ens faran els de Vichy?, i ara els alemanys?… Tots tenien les esperances convençudes d’un futur millor, però que trigava a venir.”

Està molt bé l’edició perquè recupera aspectes biogràfics i documentació extraordinària sobre un personatge, però també de l’entorn i de tot el grup d’amics, afins i familiars que li van fer costat. Gual constata que la seva revista viu des del 1965, sense cap diner públic. “Comuniquem un màxim d’elements, de documents, que poden servir per valoritzar Catalunya i els seus servidors. Ho fem benèvolament, amb un màxim de plaer i, a més, amb la convicció que serem afusellats, literàriament parlant, utilitzats, recuperats etc. per tots aquells que, de fet, viuen de les seves produccions. En realitat hi ha dues categories de gent: els que cada dia busquen què podran fer per servir el conjunt i que tracten de sumar el seu esforç propi a l’esforç col·lectiu, i els altres, que demanen constantment què podrà fer el país per a llur únic profit. El president Kennedy va intentar explicar-ho als americans, per no confondre-ho. No el van entendre i el van assassinar. A casa nostra, passa el mateix. Què podem fer per Catalunya? Lluitar, resistir, combatre, ser constantment al peu del canó, organitzant, tirant endavant, publicant, fent exposicions, conferències… Mentrestant, els eixorits, a l’aguait, vigilen quin profit podran treure de la feina dels altres…”

L’objectiu és recollir, salvar, mantenir, preservar, difondre i fer conèixer aspectes de la llarga resistència que mai no acaba. Gual explica que aquesta segona edició (de fet, la primera revisada i, sobretot, completada) concerneix els anys de Pompeu Fabra a Prada, “un exili —i ens permetem d’insistir-hi—en terra catalana. És una consideració important que ajuda a copsar certs matisos del moment”. I hi afegeix: “Malgrat una moral feta d’alts i baixos, Pompeu Fabra es veu emparat tant pels seus compatricis (coneguts o més anònims) com per la gent del poble, que el respecta i amb qui parla la mateixa llengua.”

També remarca que la proximitat de la seva família (esposa, filles, gendre, nets…) i dels amics que comparteixen la mateixa vida d’exiliats, així com les possibilitats republicanes, relativitzen la duresa del que passen, i el fet que Prada se situa no gaire lluny de la ratlla permet a algun valent esgarriat venir de visita, de temps en temps, i portar noves del sud. Finalment, ens diu que “Prada és també un municipi rural (cinc mil habitants), on es troba més fàcilment que a les ciutats de què menjar i sobreviure. A més, al cap d’un temps, tothom es coneix.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llengua

Plataforma per la Llengua homenatjarà els seus socis en els onzens premis Martí Gasull

barcelona
PATRIMONI

Enllestida amb èxit la fosa de la nova campana ‘Carme’ de Mataró

MATARÓ
Crònica

Guillem Gisbert, la primera masurca

música

‘Eufòria’ torna al palau Sant Jordi el 30 de juny amb un doble concert

Barcelona
música

Lluís Figueras & The Demons estrena el videoclip de ‘Lagarto Lagarto’

girona
CÒMIC

La il·lustradora Marika Vila guanya el Gran Premi Comic Barcelona

Barcelona
Crítica

Sara Blanch, l’estima d’un cant

festival

A Morella reflexionen sobre el poder dels algoritmes

Morella
cinema

Kristen Stewart protagonitzarà la nova pel·lícula d’Albert Serra

barcelona