Cada any, una festa

Paco Bernal va patir una malaltia pulmonar greu quan tan sols tenia 24 anys. Els metges no li van donar gaires expectatives de vida, ja que no creien que el seu cos pogués resistir-ho. La seva germana, la Rosa, per animar-lo a lluita contra les adversitats, va decidir celebrar juntament amb el seu entorn el seu aniversari com si fos l’últim. Una mena de festa de la resistència que, any rere any, es va continuar celebrant... Així durant 30 anys, fins al 54è aniversari, celebrat l’any passat.

Un documentalista gironí, Julio Suárez, que el va conèixer fa temps i hi va establir una relació d’amistat, ara en presenta un llargmetratge documental titulat Un año más, que esdevé un retrat íntim d’aquest pintor de Dénia que amb una capacitat diferent –un cromosoma més al PAR 21– va aconseguir que la seva obra fos reconeguda en diversos certàmens de pintura. El film es preestrena avui al Cinema Truffaut (21 h), després de fer-ho abans-d’ahir a Madrid i ahir a Barcelona, en un acte en què hi seran presents el director i part de l’equip. El film és el tercer treball de Julio Suárez Maireles, que prèviament va dirigir un documental sobre Lolo Rico, la creadora de La bola de cristal, i Leo a la vida, que mostra l’aportació de la pedagoga cubana Leonela Relys, creadora d’un mètode d’alfabetització a Llatinoamèrica.

El director gironí va conèixer el protagonista del documental fa uns anys, primer a través de les pintures –“em van atrapar els colors i la felicitat que desprenien les seves obres”– i després, arran d’una trobada que, com explica, “va donar peu al fet que m’enamorés d’ell com a persona”. N’admirava sobretot la seva “resistència”, i a través d’aquest documental que ha fet vol plasmar allò que sempre confessava: “Que el que més li agradava era conviure amb les persones, relacionar-se.”

És per això que un dels objectius d’ Un año más és donar a conèixer millor la figura i l’obra de Paco Bernal, però també, assegura l’autor, “ajudar a fer entendre que el que ens diferencia de les persones no és el físic sinó les habilitats que té cadascú. Volem normalitzar la mirada de la gent amb les persones amb capacitats diferents, una forma d’inclusió no mostrant la part limitadora i negativa de la discapacitat, sinó que vol mostrar el millor que té per oferir. I és que la diversitat és una cosa positiva per a la societat”.

La producció ha anat a càrrec de la productora gironina LGC Films, que també avui (19 h) presenta a la Facultat d’Educació de la UdG un treball sobre el pedagog Quim Franc.