Revelació sonora

Nou mesos després de la seva presentació a Barcelona, l’extraordinari conjunt belga Vox Luminis, que dirigeix el baix Lionel Meunier, va tornar a ser programat per L’Auditori per oferir-nos una recreació de les mítiques Abendmusiken de Dietrich Buxtehude, a partir d’un programa compost per cinc cantates i tres peces instrumentals pertanyents al gènere de la trio sonata del compositor danès. Va ser algun crític madrileny qui va escriure com, difícilment, podria obviar-se aquest concert dins l’apartat del més destacat de la temporada a la capital de l’Estat, i a fe de Déu que ho hem de corroborar. I és que haver d’escriure sobre Vox Luminis és fer-ho sobre un dels millors conjunts vocals del panorama de la música antiga europea, en el qual des de la seva fundació, el 2004, no ha fet més que créixer artísticament. Amb un disseny intel·ligent i interessant de la seva carrera, alguns dels seus discs són de culte, com ara el del programa que ens van oferir, diumenge, a la Sala Gran de L’Auditori, després d’haver rebut el premi Grammophone.

Si bé és veritat que per al format (10 cantants i 9 instrumentistes) potser hagués estat més adequat fer el concert a la sala de cambra, tal com es va fer a Madrid, la filigrana es va imposar amb una exhibició del que és un conjunt vocal de cambra. Això és, un equip que va començar a caminar ara fa quinze anys i que ha assolit una perfecció en els paràmetres de l’afinació, l’equilibri i l’empastament. Més enllà de la qüestió musical, el concert va possibilitar una aposta per la transcendència, en una veritable revelació sonora. Ja ho havia dit Luter: al costat de la paraula de Déu, el noble art de la música és el tresor més gran del món.