Màrqueting vocal

Va ser la mezzosoprano Cecilia Bartoli qui, ara fa 20 anys amb el Vivaldi Album, va apostar decididament dins el mercat per una fórmula de disc, i implícitament de recital, on la redescoberta de bellíssimes pàgines vocals, moltes caigudes en l’oblit, era l’eix per al desplegament del seu talent. Allò no va ser un èxit tan sols artístic sinó també econòmic i aquest ha quedat com a model per a la indústria musical, en especial per a molts cantants inserits en el món de la música antiga. El contratenor Jakub Józef Orlinski (1990) així ho ha demostrat, meteòricament, amb tres extraordinaris discs que han transcendit més enllà del món musical, ja que el cantant polonès, a més de tenir talent musical, és també breakdancer. Això li ha fet trencar les barreres existents en el món musical i ha arribat a ser portada de Vogue.

Hi ha qui defineix el contratenor polonès amb l’etiqueta de “postmodern”. El sotasignat s’atreviria a dir que Orlinski és més aviat una excelsa mostra musical de la definida pel filòsof Byung-Chul Han com a “dictadura del mercat”, on aquest darrer és qui dictamina com ha de ser la personalitat artística, els perfils de comunicació d’una veu ample, que sap projectar tant la veu de cap (falset) amb la veu natural amb un aclaparador domini tècnic. Acompanyat de l’extraordinari Il Pomo d’Oro, la gran revelació de fa uns anys entre els conjunts historicistes, vam assistir sobretot abans que a un recital convencional a l’exhibició d’un producte de màrqueting de gran qualitat que desperta passions a un públic que no és l’habitual i que sembla cercar un art agradable concebut més per a l’entreteniment. Com ens va ensenyar Kant, però, l’art bell és una altra cosa.