Adeu al pintor de multituds

“El motor de la meva vida ha estat la por, la resistència a la por a una autoritat que et podia fer fora”, deia el pintor Joan Genovés (València, 1930), mort ahir a Madrid quan només li faltaven 15 dies per complir els 90 anys.

Aquesta por és la que van haver de vèncer els artistes de la seva generació, que van haver d’obrir-se camí després de la Guerra Civil en un règim que no en volia saber res, de l’art transgressor que portava implícit el desig de renovació, de continuar endavant, de llibertat. Una llibertat de la qual va ser privat pel seu compromís amb la democràcia i la justícia social. A banda de pintar, tenia una gran trajectòria en l’art gràfic i va ser l’autor de molts dels cartells d’Acció Cultural del País Valencià.

Va formar part dels grups Los Siete (1949), Grup Parpalló (1956) i Hondo (1960). Va passar del seu primer informalisme a una figuració en què les persones, com a individus singulars i com a membres d’una col·lectivitat, tenien un paper rellevant. A voltes, per mostrar els vincles de empatia entre la gent i en altres ocasions, per expressar la solitud. És paradoxal com en aquest temps d’aïllament la seva obra, en què apareixien grans multituds, es mostra com una metàfora del que la majoria de gent anhela. I, sumant paradoxes, ara que hem de mantenir la distància social, Genovés va pintar El abrazo (1976), un homenatge als advocats laboralistes assassinats a Atocha. El quadre es un símbol de l període de la Transició. Actualment s’exposa en el museu Reina Sofía de Madrid.

Joan Genovés va ser un dels grans autors internacional de la segona meitat del segle XX. Va ser el primer autor de l’Estat d’entrar a la prestigiosa galeria Marlborough,