Ballar (o no) en temps de Covid

La notícia va arribar de cop i va submergir el món de la dansa, com els altres, en un remolí de dubtes i d’inquietuds. La història és malauradament sabuda: projectes trencats, preocupació per uns exàmens reglats imminents, formacions professionalitzadores esbotzades i, sobretot, la profunda tristesa d’haver d’arraconar una passió.

Un cop superat el xoc inicial i molt afligits per la situació, l’escola des d’on fa anys treballem per transmetre la devoció per la dansa es va veure obligada a reinventar-se i fer el pas a la modalitat de classes virtuals, acceptant les noves regles de joc. Sovint equiparades a acadèmies d’altres àmbits, les escoles de ballet recorden que ballar no és moure el cos, sinó que és fer-ho afegint-hi les emocions. Entrar a la classe de ballet és com entrar en un santuari, perquè allà no només s’hi treballa l’exercici físic juntament amb la música; s’hi treballen sobretot les emocions. És on el jovent descarrega la pressió d’un dia feixuc a l’institut o a l’escola. Surten diferents. Perquè en el ballet no “entrenem”. Aprenem a sentir el cos, aprenem un art.

Malgrat els esforços d’AEDA (Associació de Escoles de Dansa Autoritzades per la Generalitat), la seva proposta queda sense resposta de les autoritats. Per unanimitat, els centres de ballet vam decidir obrir tímidament durant la fase 2. Tres alumnes per aula en el nostre cas, distància controlada i estrictes normes i mesures d’higiene. Ara que som en temps de més optimisme, l’escola resta a l’espera d’indicacions clares per poder reobrir amb una certa normalitat. Malauradament, el sector continua rebent poc més que un silenci incòmode quan el que demanem són consignes a qui ha de dirigir la nova fase.

La duresa del confinament ha fet palès que l’expressió artística és essencial per a una societat que es vol en bona salut. El caràcter holístic de la salut s’ha fet evident, i el ballet es mou incansablement per reivindicar el seu rol. Així ho han estat fent tots els ballarins del món que, ben segur, ens han reconfortat quan miràvem, sense esma, els nostres carrers buits.