Un fenomen de la natura i del ball

“Tots ens enamorem d’ella, perquè Carmen és un fenomen de la natura.” La directora argentina establerta a Catalunya Lupe Pérez explica així a El Punt Avui, en un català perfecte, la fascinació que exerceix en tots els que la coneixen Carmen Mesa. Aquesta bailaora cordovesa és la protagonista del seu documental Pa’trás ni pa’tomar impulso , que avui arriba als cinemes.

La pel·lícula és un encàrrec de Marta Esteban, que amb la seva productora Imposible Films acaba d’estrenar Sentimental, de Cesc Gay. “Va fer amb mi la meva primera pel·lícula, Diario argentino –explica Lupe Pérez–. Va conèixer la Carmen i se’n va enamorar, em va dir que creia que hi havia una pel·lícula. En realitat és un encàrrec, però el més bonic de la meva vida.”

Lupe Pérez va parlar per telèfon unes quantes vegades amb Carmen Mesa, que viu a l’Argentina, però “no arribava a entendre el que havia vist en ella”. “La Marta deia que la Carmen és pura terra, i la pel·lícula ha de ser terra com ella. Em va proposar d’anar a l’Argentina i investigar el personatge, però ja rodant alhora.” I així ho va fer: “Ha estat com un joc per a mi, per a l’equip i per a ella. Anàvem a una ciutat i ens presentava el seu entorn, els seus amics, cada família de la seva vida, i el dia següent ja rodàvem. En aquest sentit ha estat molt viva la pel·lícula, molt documental, encara que no ho sembli.”

La mort de la germana de Carmen Mesa, el trencament amb la parella, els viatges per l’Argentina actuant i ensenyant flamenc són narrats en un film que navega entre el documental i la ficció, amb escenes “tornades a viure”, més que recreades.“La Marta i jo volíem fer una pel·lícula en un present absolut, perquè Carmen és així –comenta Lupe Pérez–. No la puc posar reflexionant sobre el seu passat o futur. En aquest sentit, ha estat un repte per a mi mantenir aquesta línia documental, però tornant a viure els seus moments durs. Havia mort la seva germana feia quatre mesos i feia temps que el seu xicot l’havia deixada. I amb Carmen ha estat molt fàcil, està en estat viu permanentment, i el que jo li proposava era tornar a viure, no recrear res.”