des del jardí
Capturats per la pantalla
NNo tinc clar que, tal com sostenen alguns defensors, les sèries televisives concentrin tot el talent, ni que les pel·lícules –i, de retruc, els llibres– siguin prescindibles
Reconec que tinc un problema personal amb les sèries, i no només amb les de televisió: no em fan el pes els assassins en sèrie, ni els basars xinesos, ni tan sols les serigrafies d'Andy Warhol. La producció en sèrie és útil, còmoda i fàcil de planificar, però per això mateix la trobo freda i previsible. Digueu-me romàntic, però prefereixo l'artesania.
No és estrany, doncs, que em resisteixi a veure sèries. Anys enrere, vaig començar Breaking bad, però me'n vaig cansar. Després em van dir que s'animava a partir de la tercera temporada. Em fa gràcia perquè la gent que fa aquestes afirmacions és la que no té temps de llegir. Sí, noi, les primeres 100 pàgines de Guerra i pau també costen una mica de passar.
Aquest Nadal he vist tres capítols de Black mirror perquè són autoconcloents i perquè em van dir que diferien de qualsevol ficció anterior. Som-hi. L'episodi Nosedive, que tracta sobre l'ànsia d'aprovació que generen les xarxes socials, em va recordar les comèdies adolescents sobre noies populars i amigues marginades, casaments accidentats i dames d'honor venjatives. Be right back, dedicat a la resurrecció sintètica de l'amant mort, toca el mateix tema que Her (Spike Jonze, 2013). Men against fire, centrat en la manipulació a què se sotmeten els militars per ser més eficaços, em va semblar una repetició de L'ultimàtum de Bourne (Paul Greengrass, 2007).
No tinc clar que, tal com sostenen alguns defensors, les sèries televisives concentrin tot el talent, ni que les pel·lícules –i, de retruc, els llibres– siguin prescindibles. De fet, les sèries han triomfat en el moment en què a grans capes de la població els falten diners i els sobra temps, de manera que han tingut l'efecte objectiu de robar usuaris a la lectura. Potser he tingut mala sort amb Black mirror, però trobo que aquests tres capítols presenten una combinació de futurisme tecnològic i déjà vu moral: no et refiïs de les pantalles, que semblen simpàtiques però a la llarga ens enreden. És el mateix tema que planteja Matrix (germans Wachowski, 1999), i abans la novel·la Un món feliç (Aldous Huxley, 1932), i encara abans La màquina del temps (H.G. Wells, 1895), per no parlar del mite platònic de la caverna.
La novetat és que ara la crítica a la tecnologia (o, si ho preferiu, al sistema) adopta la forma de sèrie televisiva cool, i que, suprema paradoxa, els usuaris lloen amb fervor proselitista la pantalla que demonitza la pantalla.
