Enganys útils

Són famosos els editors que han rebutjat manuscrits d'aquells que després han fet guanyar diners i fama als que es van arriscar a publicar-los i que ara ploren el seu mal ull professional, però n'hi ha d'altres que, en un excés de zel, van caure de quatre grapes en la trampa de J.K. Rowling, que va signar una novel·la amb el pseudònim de Robert Galbraith, un suposat militar retirat amb ínfules literàries.

La van rebutjar unes quantes editorials i algunes van acompanyar la negativa d'informes demolidors en referència a la qualitat del manuscrit. Quan es va destapar la identitat de la veritable autora, tothom va emmudir i les vendes es van disparar. Així les coses i en la meva cursa per arribar a ser escriptor i escriptor d'èxit he pensat que seria bona cosa enviar la meva primera novel·la a unes quantes editorials i després fer córrer de manera anònima i general (en això les xarxes socials resulten unes magnífiques aliades) que en realitat aquell original no és meu i que pertany a algun autor famós. Aquí caldrà poder comptar amb la complicitat d'algun col·lega amb habilitats digitals que s'encarregui de difondre el missatge necessari al grup de Twitter més adient, només la mesura justa per despertar recels i obrir suspicàcies, i la meitat del camí anirà sobre rodes. Com a bons gats escaldats, els editors de torn, que no podrien resistir una màcula com aquesta en els seus impecables currículums de joves economistes i gestors d'èxit, farien mans i mànigues per contractar-la. Ara em caldrà pensar un nom abans de llançar el primer tuit. Mendoza, Ruíz Zafón, Zanón, Llort, Follett o Bob Dylan?