cultura

memòria històrica

Els records i l'altre

Deu avis barcelonins de més de 75 anys exposen les seves vivències al Teatre Lliure de Gràcia, en el marc d'una nova versió del ‘Dale recuerdos', de Didier Ruiz

Evitava el refugi, l'un; l'altre, els obrers els informaven de les execucions i van debutar als mítings amb els seus fills

La capa­ci­tat prin­ci­pal de Didier Ruiz és la d'escol­tar. La d'emo­ci­o­nar-se amb els retalls de vida (i la pro­xi­mi­tat amb la mort) d'avis de més de 75 anys. Aquest diven­dres fan la pri­mera sessió, que només repe­ti­ran fins diu­menge al Lliure de Gràcia. Ja mai més tor­na­ran a pre­sen­tar-se enlloc con­jun­ta­ment a escena. És el preu per garan­tir la fres­cor i la veri­tat. Els avis estan encan­tats de tren­car la crosta que els pro­te­geix les feri­des però que, alhora, impe­deix que els seus fami­li­ars s'atu­rin a escol­tar-los. Saben que en aques­tes tres fun­ci­ons tin­dran l'opor­tu­ni­tat que els més joves cone­guin més coses sobre ells. Amb l'espe­rança velada que, a par­tir d'ara, els en vul­guin pre­gun­tar més, ja dins de l'àmbit fami­liar. Dale recu­er­dos és un mirall que avança els pen­sa­ments del públic. Els intèrprets més adults expli­quen el seu pas­sat o les seves dèries i des de pla­tea es pot pro­jec­tar en com serà la pròpia vellesa. Hi ha els records que es diuen i hi ha l'altre, que els escolta i els reviu ínti­ma­ment.

El direc­tor, Didier Ruiz, fa divuit anys que tre­ba­lla en aquest mun­tatge, que millora versió a versió. Al prin­cipi, es limi­tava a anècdo­tes i ara apro­fun­deix en records, en les cançons de bres­sol, en els balls de joven­tut, en les para­do­xes de la Guerra Civil o la gana de la dic­ta­dura. Els deu intèrprets no són pro­fes­si­o­nals; mai han sor­tit a escena. Pot­ser saben expli­car la seva història però mai ho han fet en un públic i amb uns focus que els situen en un espai de vul­ne­ra­bi­li­tat i de veri­tat extrema.

Ruiz fa un tea­tre comu­ni­tari però no pretén fer teràpia (com en la majo­ria dels casos). Sí que tot­hom agra­eix molt aquesta experiència. El mateix direc­tor ja va tras­bal­sar cana­lla i espec­ta­dors amb el mun­tatge 2015 com a pos­si­bi­li­tat (Grec 2015). Lla­vors eren joves que par­la­ven de l'amor, Déu, el sexe o com s'ima­gi­na­ven al cap d'uns anys. Ara són avis que fan un recés sobre la seva vida. I sobre com de pro­pera han sen­tit la mort. Neus, Elena, Pepa, Rosa, Sal­va­dor, Eugeni, Fer­nando, Teresa, Mer­ce­des i Fran­cesc són els deu intrèpids intèrprets. Ruiz, amb Mònica Bofill d'aju­dant de direcció, equi­li­bra les acci­ons perquè, pre­nent-se el temps que el cos els demani, es vagin desen­vo­lu­pant les expli­ca­ci­ons. Són històries que el direc­tor va aga­far al vol i els demana que les tor­nin a expli­car. Però no s'escriu res, tot és oral. En tot cas, sí que s'acon­se­lla prac­ti­car-ho men­tre es fei­neja per casa. De fet, l'arren­cada amb les cançons de bres­sol, de quasi boca closa i que fa difícil iden­ti­fi­car d'entrada qui les canta, evoca als sons dels celo­berts, una veu que des de la inti­mi­tat agafa volada amb l'alta­veu dels safa­reigs. Les posi­ci­ons expo­sen des del ves­sant social (a la pre­gunta “Haig de dir els dos cognoms?” Didier res­pon en un assaig: “Ets tu qui ho deci­deix.”) fins a la màxima inti­mi­tat (refu­gi­atsa les cadi­res). Ells s'expli­quen històries. Mol­tes coin­ci­dei­xen en el barri i en l'època. No són les millors. Són algu­nes de les que van sor­gir en la pri­mera con­versa. Se'n podrien triar mol­tes altres. Però Didier con­fia en el caprici de la memòria i en la fres­cor. Són els records d'un que res­sona en els altres. Tea­tre en estat pur.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.