Manuel Segade. situació crítica
“És fàcil que crític i artista es converteixin en indigents”
Té sentit la crítica d'art avui?
A Espanya no es diferencia tradicionalment entre la crítica i el comissariat: són tasques que diferents professionals fan indistintament. Per a mi són dues disciplines molt diferents. Jo sóc comissari i com a tal intento generar situacions d'accés de diferents públics a l'art contemporani, sobretot ara, que tinc el privilegi de dirigir un centre públic i gratuït com el Centro de Arte Dos de Mayo de Madrid. La crítica, per la seva part, té la missió d'avaluar la qualitat i el rigor del que el comissariat ofereix. En aquest sentit, ambdues tasques em semblen fonamentals.
S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?
Sí, és clar. I continuaran inventant les seves posicions una i una altra vegada, perquè és aquesta condició canviant i molecular la que constitueix la seva aportació al camp cultural. De totes maneres, i desgraciadament, és més fàcil en el panorama actual que tots dos es converteixin finalment en indigents.
Quin és el seu museu preferit? En quin no entra mai?
No gaudeixo gens dels museus interactius, on la relació de l'espectador amb el que es mostra es fa a través de l'obligació de pitjar un botó. M'agraden els museus on no només es pot gaudir del que es mostra sinó de com es mostra. Per això m'agrada molt el Frederic Marès, on sala a sala, en l'acumulació d'objectes es fa un retrat psicològic del col·leccionista, on el seu temps històric i el de cada objecte es barregen en un viatge abassegador i excessiu.
Tàpies té successor?
Crec que fa temps que en art contemporani les línies successòries han estat substituïdes per les multituds.
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
La festivalització que ha banalitzat la cultura contemporània ha sigut molt amiga del relat simplista del geni (que, a més, sol ser home, blanc i de classe burgesa).
Per quins artistes aposta?
Les apostes són sempre mútues: si no, no hi ha possibilitat de joc. En aquest precís moment, he tingut la sort que Cabello/Carceller, Jorge Macchi, Sergio Prego i Oriol Vilanova han apostat amb nosaltres pel CA2M. I, per al pavelló espanyol de la Biennal de Venècia, per descomptat, per Jordi Colomer!
Realment interessa l'art al públic català?
Sempre he trobat públics crítics i reflexius a Catalunya, culturalment curiosos i exigents.
Som un poble artísticament madur?
Confio més en la potencialitat de la inseguretat adolescent que en la prepotència de la maduresa. La incertesa, l'experimentació, el dubte... acostumen a ser estats més fructífers per a l'art contemporani que la certesa immòbil que ha sigut tan important en el passat.
Els polítics es creuen l'art català?
D'això no en tinc cap dubte: no se li escapa a ningú que els grans artistes formen part de la seva representació pública. Del que no n'estic tan segur és que tots entenguin la importància de l'existència dels centres d'art públics com a espais d'experimentació, producció i investigació artística amb programes a llarg termini, com a un element fonamental per tal que en el futur hi segueixi havent bon art a Catalunya
