la crònica

Rolfe, Bessie, Keown i el Priorat

L'autor rememora la visita que va fer fa temps amb l'irlandès Dominic Keown, professor a la Universitat de Liverpool i catalanòfil destacat, a la terra del vi del Priorat

Com que no el veig tant com voldria, penso, sovint, en el Priorat. Hi penso i el contemplo de memòria a través de les estampes que tinc més ben guardades: vistes de Falset i la seva plana baixant del coll del Guix, amb Sant Gregori a l'esquerra; la gran plaça de l'entrada –venint del Camp– de Porrera; la Mola, des de la vall de Pradell, i el Puig sense cognom, com un fill de la Mola, situat a la mateixa vall i enganxat a les serres rostides; i tantes coses més, però molt poques comparades amb les que serven les persones que l'han sabut recórrer amb més bon pit i millor passa que jo. A tots els del Priorat i els que en som parents, ens plauen els seus paisatges imperiosos o austers i, quan poden, amables; l'escaient manera de repartir la vegetació morigerada; la magnitud dels seus roquissers enormes, des del Montsant totpoderós; l'esperit de domini que, tot guaitant, sembla que proclama la políticament forastera serra de Llaberia; la mateixa majestat de la Mola, la regularitat de la serra de l'Argentera, la reiteració mai excessiva dels turons de pissarra esquarterada en aquells termes que pertanyeren a la Cartoixa. De vegades, des d'aquí, un pensa si l'encant del Priorat no és el producte de la nostra contemplació feta amb ulls d'amor, una mica acomplexats per causa de venerar una terra poc visitada per la pluja. Però, no. La bellesa del paisatge del Priorat es manifesta als ulls de moltes persones que el descobreixen. En podem trobar proves abundoses. Podríem parlar immediatament de dos escriptors en llengua anglesa, Edwin Rolfe i Alvah Bessie, que publicaren, a Anglaterra i als Estats Units, uns sentits elogis sobre el paisatge vital i vigorós del Priorat després de conèixer-lo durant la guerra civil del 1936-1939. Rolfe i Bessie formaren part de les Brigades Internacionals que defensaren la República espanyola. Aquests escriptors, en campanya, romangueren al territori uns mesos de l'any 1938, un període curt però molt intens i dramàtic. El testimoni d'aquest fet, ens el proporcionen dos magnífics llibres de la historiadora anglesa Angela Jackson, publicats en català, sobre la permanència aquí, i a les comarques de l'Ebre i pròximes a l'Ebre, de les Brigades Internacionals. Angela Jackson, demostrant la seva enorme complaença amb el Priorat, viu a Marçà des de fa uns quants anys. Però no són aquests, ni remotament, els únics testimonis. Fins i tot jo puc parlar, amb totes les de la llei, de l'opinió d'un altre escriptor, el literat irlandès Dominic Keown, a partir del 1987, professor a la Universitat de Liverpool, catalanòfil destacat, que vingué a Barcelona i, també, a Tarragona i Reus pels seus estudis de literatura catalana. Em demanà que l'acompanyés «a la terra del vi del Priorat», i el vaig acompanyar amb gust per la comarca i pels pobles de Porrera, Torroja i Poboleda. Va quedar-ne literalment meravellat –no exagero gens–; li agradava tot: la vegetació, els accidents orogràfics, els carrers dels pobles, la claror, la llum, les vinyes enfilant-se, les olors. Li vaig parlar de l'atmosfera i de l'acció del vent serè, i em va dir que li agradaria tornar-hi un dia que fes força vent. Era sincer, directe. Era un home –encara ho deu ser– no gens romancer, amb sentit de l'humor. Al sindicat de Poboleda, plantat al cor del celler més ampli, de la sala més gran, va fer una aspiració lenta i profunda. «És una aroma única al món», em digué. A Poboleda, ens van donar a tastar una mistela molt vella –potser de l'autèntica bóta del racó–, amb un color i un sabor possiblement celestials –així ho espero–, i ens van oferir seguidament –ep! si no m'equivoco de poble, perquè ara penso que potser també vam anar a Gratallops– una copa d'una mena de licor de vi, d'un to daurat clar, amb una vintena de graus i d'antiga arrel, i que sorprenentment en deien «vin blanc». Cada vegada que el Dominic, o sigui, el professor Keown, m'escrivia em parlava d'aquell «vin blanc» sortit dels cellers més secrets del Priorat. Ara, però, sense que pugui donar-ne cap raó, sense saber per què, potser per simple ganduleria mútua, ja fa temps que, amb el Dominic, ens hem deixat d'escriure.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
guardó

Gemma Lienas rep el Premi Cedro per la defensa dels drets d’autor

madrid
cinema

BCN Film Fest premia ‘El destino de Maya’

barcelona
Cultura

Mor Helen Vendler, crítica de gran influència

TEATRE

El Maldà canta Pau Riba i Malvido interpel·lant els joves

BARCELONA

Mario, Llull i el manuscrit Voynich

Liliana Torres
Directora de cinema

“Les mamíferes no tenim l’instint de ser mares”

Barcelona
Crítica

Les tres vides d’una cantant llegendària

ARTS EN VIU

Una funambulista creuarà la plaça Margarida Xirgu per inaugurar el Circ d’Ara Mateix

BARCELONA

Cines que no són ‘només un cinema’

Barcelona