Música

JORDI FÀBREGAS I CANADELL

MÚSIC

“Els textos de la música d’arrel poden tenir diverses lectures”

“Per a mi és el mateix reivindicar la música tradicional que musicar un poema per molt revolucionari que sigui”

“A la tardor esperem que sigui al carrer el que serà el nostre desè disc”

Som una reunió de músics amb la intenció de tirar endavant un projecte

Jordi Fàbregas treballa des de tota la vida pel país, ho fa a través de la música. Creador del grup El Pont d’Arcalís, és impulsor del Festival Tradicionàrius, i tots els premis que ha recollit, assegura, els comparteix amb tota la gent que ha treballat i treballa ara. Sap d’on ve i on va i està al peu del canó.

Què està fent ara?
Amb el grup El Pont d’Arcalís estem treballant la temporada d’estiu i preparant el que serà el nostre desè disc, que esperem que sigui al carrer a la tardor. També estem coordinant la programació que es farà a la plaçadel Sol, a la qual nosaltres anomenem plaça del Folk, dintre de la festa major de Gràcia. És una mica l’ambivalència de la meva feina: d’una banda, lamúsica, ser músic, i d’una altra banda, la de compositor, promotor i gestor de diversos programes musicals.
Fa 27 anys que van crear El Pont d’Arcalís, com han evolucionat en aquests anys?
El nucli central del grup som músics que ens coneixem des de fa molts anys i que venim d’històries anteriors. El Pont d’Arcalís ve d’un grup anterior que es deia Primera Nota, i d’un altre més anterior a aquest que era La Murga, i, en principi, d’un invent que vam batejar com L’Harmònica Brava. Tot això era al final dels setanta, i fins ara hem anat seguint amb Tito Pelàez, amb Eduard Casals i amb Artur Blasco. Hem apostat per aquests tipus de cultura i tradició musical, interessats a posar-la al dia i dur-la als escenaris, això ha aguantat el grup. A més a més hem tingut la sort de treballar amb un repertori de primera mà basat en el treball de camp que Artur Blasco ha fet, sobretot, a les comarques pirinenques. Tenim feina per llarg, i la intenció de continuar fent servir tot aquest material. No som una estructura empresarial, som una reunió de músics amb la intenció de tirar endavant un projecte.
Ha notat canvis en el context polític des que va començar a pujar als escenaris fins al moment actual?
Els anys anteriors a 1975 ja estàvem fent feina, jo vinc del que anomenem la cançó d’autor, era al grup Coses, allà vam donar molta importància al text i treballàvem la música amb poemes de gent com Martí i Pol i Miquel Desclot. El que dèiem a les cançons tenia molta importància per a nosaltres, la nostra actitud política era lluitar per canviar les coses. El 1975 es va morir el “senyor” però les coses tan sols van canviar una mica. En el meu cas vaig arribar a la música tradicional, en la qual els textos poden tenir moltes lectures diferents i aquest canvi de registre no vol dir que deixi de tenir el plantejament de canvi i transformació social que tenia abans. Per a mi és el mateix reivindicar uns sons i una línia cultural del país com és la música tradicional que musicar un poema per molt incendiari i revolucionari que aquest sigui. I per això m’he dedicat, amb l’ajuda de la família, tots aquests anys a la música d’arrel, perquè crec que és molt important per ajudar-nos a definir-nos com a país.
Lamúsica d’arrel està en crisi?
En absolut, en els primers anys del Tradicionàrius van participar dotze grups, tots els que érem el 1988. En l’última edició van passar per aquí més de cent grups. Actualment són formacions molt ben preparades perquè hi ha l’Esmuc, els tallers musicals del CAT (Centre Artesà Tradicionàrius) i diferents conservatoris on entre les diverses matèries també s’estudia la música d’arrel. Tot això plegat ha fet avançar aquest sector musical.
Veig que entre els diversos premis que té també hi ha el d’haver estat guanyador d’una edició del Festival de Llobregat de Sallent. Com era aquest festival?
Estem parlant de principis dels anys seixanta, Raimon i Salomé havien guanyat amb la cançó Se’n va anar el Festival de la Canción del Mediterráneo, que es feia a Barcelona, i arran d’això aquesta mena de festival va ser imitat a molts indrets de Catalunya. Un any, el 64 o 65, jo tindria uns 13 anys, el meu germà i una veïna s’havien inscrit per participar en el festival que es feia al poble, però arribat el moment van decidir no presentar-s’hi; ho vaig fer jo i vaig guanyar, era la tercera edició del festival, anteriorment l’havien guanyat les Germanes Ros, de Súria. Vaig cantar dues cançons, l’una era El trobador, escrita pel meu pare i amb música meva, i l’altra, Ma vie, del francès Alain Barrière.
Què opina de Lluís Puig, conseller de Cultura?
És una persona molt vàlida, un gran treballador que coneix la cultura molt més enllà del despatx perquè l’ha treballada des de la base, això li fa tenir una visió molt àmplia d’aquest país. Amb ell hem tingut una col·laboració molt estreta des de fa anys. Confio en la seva capacitat de treball i, sobretot, d’escoltar el territori, això és molt important.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

literatura

El nou segell Tres Portals editarà llibres d’interès espiritual i literari

barcelona
societat

XXIX Mostra de Teatre d’Instituts Públics de la demarcació de Girona

blanes
art

Els artistes catalans de tots els temps, junts en un diccionari en línia

barcelona
Cultura

Pas endavant pel futur Arxiu Comarcal de la Conca de Barberà

Montblanc
ART

El Festival Vadart torna amb més art, música i enologia

Vilajuïga
Bernat Salvà
Periodista i escriptor

“Un llibre de viatges pot tenir la complexitat de la vida mateixa”

Barcelona

Torna el boomerang, l’espai musical inclusiu a la Mirona

salt
música

Eduard Costa publica l’enèrgic ‘Ben amunt’, el primer disc signat amb el seu nom

sant pol de mar
Novetat editorial

Jaume Planas dissecciona la fauna local d’un barri com n’hi ha tants

blanes