cultura

Crònica

El secret més ben guardat de Dalí

Com els misteris de la Verge de Fàtima, queda encara un secret per revelar sobre Dalí

Un dilluns, el 23 de gener de 1989, a un quart d’onze del matí, moria a l’hos­pi­tal de Figue­res l’artista i pin­tor figue­renc Sal­va­dor Dalí i Domènech, als 84 anys. Aquesta és l’hora i la data ofi­cial de decés, que no tot­hom es creu. Aquells dies a Figue­res es comen­tava que es va donar a conèixer la mort de l’artista quan va con­ve­nir, perquè abans calia fer amb prou ante­lació els pre­pa­ra­tius de la cerimònia de l’enter­ra­ment, al qual havien d’assis­tir grans per­so­na­li­tats del món social, cul­tu­ral i polític del moment. Mal­grat el temps de què van dis­po­sar, els orga­nit­za­dors no van ser capaços de man­te­nir el res­pecte pro­to­col·lari que merei­xien algu­nes amis­tats de Dalí, com la família Morse o els Alba­retto, i van obli­dar de con­vi­dar a l’acte alguns fami­li­ars de l’artista.

Les sus­picàcies sobre la pro­ba­bi­li­tat d’un moment real de la mort, dife­rent de l’ofi­cial, eren com­pren­si­bles, pel secre­tisme sobre l’estat de Dalí, en les últi­mes set­ma­nes de la seva vida i pel pre­ce­dent de la mort de la Gala.

La musa de Dalí, Gala Éluard Dalí (Helena Iva­novna Diàkonova), va morir la mati­nada del 10 de juny de 1982 a Port­lli­gat, però com que la seva volun­tat era ser enter­rada al cas­tell de Púbol, es va deci­dir de fer el tras­llat del cadàver en secret, al seient del dar­rere del Cadi­llac, conduït pel fidel xofer Artur Cami­nada. Tot i això, dos peri­o­dis­tes d’El Punt, Miquel Ruiz i Antoni Fernández, empren­drien una autèntica per­se­cució de pel·lícula des de Cadaqués fins al cas­tell de Púbol, per cap­tar les imat­ges del luctuós trans­port i des­co­brir la mani­o­bra. Amb tot, la mort de la Gala es va cer­ti­fica a Púbol.

Era al cas­tell de Púbol on Emili Puig­nau havia cons­truït una cripta amb dues tom­bes, una al cos­tat de l’altra, per aco­llir Gala i Dalí. S’havia dit que les tom­bes esta­ven con­nec­ta­des inter­na­ment per tal que la pare­lla es pogues­sin aga­far de la mà. Un motiu molt idíl·lic que defen­sava el secre­tari i fotògraf de Dalí, Robert Desc­har­nes, que sem­pre va man­te­nir que Dalí havia deci­dit de ser enter­rat a Púbol, al cos­tat de la seva musa i com­pa­nya. Cer­ta­ment, la mort de la Gala, va mar­car molt el pin­tor, i el pri­mer home­natge que li va fer després de la seva mort va ser fer cobrir la tomba de flors fins al punt que pràcti­ca­ment van des­pu­llar els jar­dins del cas­tell per com­plir el seu desig. Però després de l’incendi de Púbol les coses van can­viar.

A Sal­va­dor Dalí li feia pànic la mort, i era un tema del qual no li agra­dava par­lar, però l’1 de desem­bre del 1988 –gai­rebé un mes i mig abans de morir–, quan era ingres­sat a l’habi­tació 655 de la clínica Quirón de Bar­ce­lona, va comu­ni­car a l’alcalde de Figue­res, Marià Lorca, el seu desig de ser enter­rat al Tea­tre Museu. Lorca ho recor­dava en una entre­vista en aquest diari el 2009: “Era al vestíbul de la clínica Quirón amb uns amics peri­o­dis­tes quan va venir una infer­mera per dir-me que Dalí em volia veure; em va acom­pa­nyar fins a l’habi­tació i en entrar va dema­nar a la infer­mera que ens deixés sols. Va ser ales­ho­res quan m’ho va dir. Li vaig repe­tir el que m’havia dit, per tenir la cer­tesa que l’havia entès bé, i ell m’ho va con­fir­mar.” L’anunci va crear molt d’enre­nou quan es va fer públic. Amb tot, Enric Saba­ter, que va ser secre­tari i home de con­fiança de Dalí, afir­mava el 2011 a Presència: “A mi sem­pre m’havia dit que volia ser enter­rat al museu de Figue­res. Sobre­tot quan estava en situ­a­ci­ons difícils de salut, tenia molta por de morir, i em deia sem­pre totes les coses que volia que féssim si ell moria. Pre­ci­sa­ment una d’elles era, sobre­tot, ser enter­rat al tea­tre museu. M’ho havia dit en repe­ti­des oca­si­ons.”

La cosa és que l’endemà de la mort de l’artista, s’anun­ci­ava que Sal­va­dor Dalí seria enter­rat, a les cinc de la tarda, en una tomba que havia estat cons­truïda al terra de l’antic pati de buta­ques del Tea­tre Muni­ci­pal de la ciu­tat, a l’actual Tea­tre Museu, sota la cúpula i que que­dava coberta per una làpida o llosa arran de terra, de més d’una tona de pes, i que és la que van aixe­car ahir a la nit per exhu­mar el cadàver de l’artista.

El pro­jecte de la tomba, era sen­zill, el va dis­se­nyar l’apa­re­lla­dor muni­ci­pal, Pedro Alda­miz, un tècnic que havia estat cap de bom­bers de Figue­res i va ser una de les per­so­nes encar­re­ga­des d’exe­cu­tar mol­tes de les idees de Dalí i super­vi­sar els tre­balls de reha­bi­li­tació de l’antic Tea­tre Muni­ci­pal.

Vint-i-vuit anys després de la mort de Sal­va­dor Dalí, encara hi ha un mis­teri per reve­lar. Com els secrets de la Verge de Fàtima, l’exal­calde de Figue­res Marià Lorca no es mos­tra dis­po­sat a reve­lar encara la segona con­fessió que Sal­va­dor Dalí li va fer a la clínica Quirón de Bar­ce­lona, pocs dies abans de morir.

Sobre aquesta segona con­fessió, Lorca ha rei­te­rat que mal­grat els anys que han pas­sat, con­ti­nua fidel al com­promís que té amb si mateix de no fer-ho públic fins quan ho cre­gui adi­ent. Pot­ser aquest segon mis­teri dalinià no caldrà que el reveli Lorca, si la prova d’ADN surt posi­tiva resul­tarà que el secret més ben guar­dat era que Dalí tenia una filla.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.