Cineasta de la memòria

Basilio Martín Patino, que va morir ahir a Madrid als 86 anys, considerava que hi ha llocs de l’Estat espanyol on es va perdre la Guerra Civil, però en els quals alguns van ser dels vencedors; això mentre que en altres llocs es va guanyar la guerra, però alguns la van perdre. Ell va néixer l’any 1930 a Salamanca, ciutat que va guanyar la guerra i, a més, pertanyia a una família marcadament franquista i ultracatòlica. Patino, però, va sentir-se a prop dels perdedors. Ho va esbossar al seu primer llargmetratge, Nueve cartas a Berta (1966), en què un jove (Emilio Gutiérrez Caba) experimenta una crisi en conèixer a Londres la filla d’un intel·lectual republicà exiliat a la qual, de retorn a Salamanca, escriu cartes d’amor i de malestar per la seva vida constreta. El personatge pot considerar-se un alter ego del cineasta però, finalment, claudica davant de les directrius de la família alienant-se en el món que havia posat en qüestió. No va ser el cas de Patino, que amb un esperit llibertari va construir una memòria crítica contra el franquisme mantenint-se, a més, atent als moviments de lluita i resistència.

No és per res que la seva última pel·lícula (Libre te quiero, títol lligat a un poema del pensador àcrata Agustín García Calvo cantat per Amancio Prada) deixi constància del moviment 15-M. Quan va presentar-la fa uns tres anys a la Filmoteca de Barcelona, Patino va explicar que, arribant a la Puerta del Sol, va creure que ressorgia un esperit que identificava amb el dels que va escollir com els seus: havien sortit al carrer els hereus del Madrid republicà. Va decidir filmar la vida que hi passava, la joia de retrobar-se junts en una protesta que alhora era una esperança col·lectiva; també, però, va enregistrar la repressió policial exercida contra el moviment.

Basilio Martín Patino va ser un home lliure que ho va reflectir en la seva activitat com a cineasta. Per això mateix va tenir dificultats per fer el seu cinema, sempre personal i a la vegada polític. Nueve cartas a Berta, una pel·lícula excepcional d’una gran modernitat, va tenir un èxit inesperat. N’hi ha que creuen que la seva existència formava part d’una operació (anomenada Nuevo Cine Español) del règim franquista per aparentar un cert canvi polític i cultural. Tal consideració irritava molt Patino perquè sentia com si el reduïssin a una dissidència tolerada exercida per fills consentits del franquisme. Que aquest no podia tolerar-lo i que ell feia un cinema contra el poder, ho va demostrar amb una trilogia no programada: Canciones para después de una guerra (1971), Querídisimos verdugos (1973) i Caudillo (1974). Realitzats clandestinament i no estrenats fins després de la mort del dictador, són tres documentals que desmunten el discurs del franquisme.

A Canciones para después de una guerra i Caudillo, Patino va treballar amb material d’arxiu per explorar i desconstruir les imatges del franquisme creant una altra significació crítica a través del muntatge. Hi ha la idea que les imatges poden enganyar sobre el real, de manera que cal interpretar-les i així revelar-ne alguna cosa amagada. Pel que fa a Queridísimos verdugos, és un document estremidor en què s’entrevista familiars d’executats pel règim franquista i també els tres últims botxins espanyols que, entre trago i trago de vi, expliquen la seva vida i els mètodes del seu ofici. Ho fan fredament, insensiblement, però va fent-se’n un retrat que també els mostra com unes víctimes terrorífiques de la misèria moral i econòmica del franquisme.

Reflexionant a la vegada sobre la naturalesa de les imatges, Patino va treballar a favor de la memòria històrica durant el mateix franquisme. D’aquí, la seva visió crítica sobre la desmemòria i les formes de la democràcia derivades de la transició política. El pes del franquisme, el reconeixement dels exiliats republicans, l’atenció a la memòria personal i col·lectiva, les lluites polítiques, l’estima per la literatura, la sensibilitat poètica es fan presents a les pel·lícules de ficció que va poder realitzar en les últimes dècades. És el cas de Los paraísos perdidos (1985), Madrid (1986) i Octavia (2002). A Madrid, un cineasta alemany (Rudiger Vogler) vol fer una pel·lícula sobre la Guerra Civil, però opta per filmar les manifestacions contra l’entrada a l’OTAN fent aquesta reflexió, que també podria ser una divisa de Patino: “Només allò que es filma sincerament, subjectivament, potser desesperadament, transcendeix qualsevol petita realitat”.