Cultura

Criteris editors

Israel Clarà

L’ofici de poeta

Diuen que en la societat contemporània, fruit de la globalització, s’han perdut els oficis. És cert que avui és gairebé impossible trobar un boter, un bufador de vidre o un cisteller. Semblava, però, que l’ofici de poeta s’havia preservat fins a la irrupció de la més pura mostra de capitalisme dins el món de les lletres, sobretot pel que fa a la poesia.

Avui en dia fa l’efecte que tothom que estigui disposat a pagar es pot autoeditar el seu llibre. Parlo de les nombroses empreses de serveis editorials que han anat proliferant i que s’autoanomenen editorials traint el més noble i elevat sentit de la paraula. Ofereixen maquetació, correcció de proves i realització de la coberta, distribució i unes condicions econòmiques abusives. Això sí, el màrqueting està garantit amb una sèrie de micros solitaris consistents, per regla general, en una tournée de recitals i presentacions per poder vendre llibres suficients i amortitzar la inversió.

La qualitat, tocada de mort

Sobre les bondats o perversions d’aquest sistema no en diré res, però el que és evident és que, sota la premissa que tot s’hi val i tot és possible, la cura dels textos, la qualitat del que es publica i el vell i venerable ofici de poeta se’n ressenten de mort. He tingut l’oportunitat de llegir alguns llibres producte d’aquesta dèria i els resultats no poden ser més decebedors: manca d’unitat, poemes plens d’errates i faltes d’ortografia i, sobretot, una pèssima qualitat literària que no aporta res al món.

Abans, quan els editors eren editors i les editorials, editorials, com Joan Sales amb el Club Editor i Josep Janés amb La Rosa dels Vents, entre d’altres, els criteris eren estrictes. I potser, en aquest àmbit absolutament gratuït de la literatura, ho havien de ser. El problema més greu és que, amb aquesta proliferació de pseudopoetes i pseudollibres, es confon el públic que no és llegit i se l’acostuma a la baixa qualitat literària. Sembla que equiparant un llibre de Salvador Espriu amb el de Pròsper Arrufat (i m’invento el nom) es doni la mateixa categoria artística a totes dues obres. El treball precís i preciós, d’excels miniaturista, que sempre havia caracteritzat el poeta gairebé no existeix. El deure dels editors era i hauria de ser vetllar també per la qualitat de les obres, de manera que el llibre final no sigui el resultat d’una cadena de muntatge, sinó una criatura gestada i alimentada amb paciència i temps, com viuen i creixen totes les coses belles de la vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

David Nel·lo guanya el Premi Sant Jordi amb la novel·la ‘Les amistats traïdes’

Barcelona

Llach immersiu

Barcelona
ROBERTO & VICTÒRIA
JOIERS

“La joia pot ser el mitjà d’un camí d’expressió personal”

barcelona

Fi al Club Capitol

BARCELONA

Miró i el seus ecos

barcelona

Festimams de proximitat

girona

Doble moral, a Malta i aquí

girona
Crítica
música

Bryan Adams: Pla mitjà llarg

Messies Participatiu omplirà avui l’Auditori

girona