Dignitat animal

Una de les maneres de fer recerca en àmbits biomèdics és utilitzant animals de laboratori, com per exemple rosegadors. Permeten estudiar molts aspectes fisiològics i genètics aplicables a les persones, atesa la gran semblança que tenen amb nosaltres –amb les rates compartim el 95% del genoma–. D’aquesta manera, quan, posem per cas, cal assajar fàrmacs, es pot estudiar la seva potencial toxicitat sense comprometre la salut de cap persona. Fins fa unes dècades, la regulació sobre l’ús d’aquests animals era escassa en molts països –per bé que era molt estricte en altres, com és el cas d’Anglaterra–. Ara, per poder utilitzar aquests animals cal l’aprovació d’un comitè de bioètica, que fa un seguiment molt estricte per evitar qualsevol mena de patiment innecessari.

Tradicionalment, moltes cultures han situat les persones fora de l’esfera dels animals, com si pertanyéssim a dos reialmes radicalment diferents, la qual cosa ha servit per justificar el seu ús fins a l’explotació. Un ús que, tanmateix, és ple de paradoxes. Mentre que les persones d’alguns països aboquen el seu afecte més pur en animals de companyia com ara gats i gossos, en altres els crien com a carnassa, per menjar. De manera similar, se sacrifiquen porcs, vedelles i xais –i altres animals– de manera industrial, per a la cadena alimentària humana, sense potser tenir prou en compte que presenten un nivell de sensibilitat equiparable al d’alguns animals de companyia –que portem al veterinari quan esternuden–. El filòsof racionalista francès René Descartes, al segle XVII, va escriure que “els animals són màquines sense ànima, i per tant insensibles”, motiu pel qual, va reblar, “els [seus] crits de dolor, malgrat que aparentment ho sembli, no són comparables als crits de dolor humà, sinó que en realitat són similars al grinyol que produeixen les màquines”.

Frédéric Lenoir, filòsof i sociòleg francès nascut a Madagascar, va publicar fa uns mesos un assaig científico-filosòfic sobre el tema que, completament allunyat de falsos sensacionalismes i sense apel·lar en cap cas a sensibleries, explica de manera molt racional, amb dades científiques, què ens separa dels animals i què ens hi uneix. Ens parla d’evolució, de la revolució cognitiva i del neolític, d’etologia i d’emocions, d’intel·ligència animal i de respecte. No és un assaig que vulgui promoure l’animalisme ni el coneixement científic sobre el tema; el seu objectiu és parlar de dignitat. Dignitat humana i dignitat animal, les quals no exclouen el seu ús, sinó el seu abús. Una lectura dignificant que, amb el títol de Carta als animals (i als qui se’ls estimen), Edicions Sidillà en ofereix traduïda al català.