Massa premi per a Kore-Eda

De manera sorprenent, el jurat oficial de la 71a edició del Festival de Canes ha concedit dues Palmes d’Or: una de convencional a Un assumpte de família, del japonès Hirokazu Kore-Eda, i una d’especial a Jean-Luc Godard a propòsit de Livre d’image, però que, com va declarar Cate Blanchett en anunciar el premi, és una manera de reconèixer un cineasta que no ha deixat mai de fer avençar el cinema i de sobrepassar els seus límits redefinint-los, com ho demostra el seu nou film, en què reflexiona sobre l’autodestrucció de la humanitat a partir d’un llegat d’imatges que posa en relació a través del muntatge. Tanmateix, el jurat no s’ha atrevit a donar-li pròpiament la Palma d’Or o la seva decisió respon a la idea que no hi ha ningú com Godard?

En tot cas, si la presència en el palmarès del cineasta suís, encara que sigui d’una forma excepcional, és un motiu de celebració, la Palma d’Or li va grossa al nou film de Kore-Eda, que s’ocupa d’una família que, vivint en la precarietat i amb un terrible secret, acull una nena maltractada pels seus pares. Un assumpte de família és una proposta cinematogràficament discreta que ha aconseguit el màxim premi en una edició excel·lent. Tampoc és l’únic film sobre la infantesa maltractada que ha estat distingit. La libanesa Nadine Labaki ha rebut el premi del Jurat per Capharnaüm, que no només parla de nens condemnats a sobreviure en situacions extremes i de famílies moralment degradades per la pobresa, sinó que, en el Beirut actual, també mostra dones abusades, refugiats i traficants de persones. No és discutible que ho faci, sinó com manipula emocionalment.

Spike Lee ha guanyat el prestigiós Grand Prix per Blackkkansman, en què narra la història real d’un policia afroamericà que va investigar el Ku-Klux-Klan a Colorado en els anys setanta. Ho fa amb la intenció de denunciar que el racisme persevera en els EUA de l’era Trump. Hauria estat una millor Palma d’Or que el film de Kore-Eda, però molts encara hauríem festejat més que hagués estat concedida a Lazaro Felice, una meravellosa pel·lícula que recull de manera creativa i no imitativa part de la millor tradició del cinema italià. Alice Rohrwacher s’ha hagut de conformar amb el premi al guió compartint-lo amb una altra preciosa pel·lícula, Tres cares, de l’iranià Jafar Panahi, que, sota vigilància al seu país sense poder-ne sortir, va agrair la distinció a través d’una filla seva. Abans d’anunciar el palmarès, Cate Blanchett, en nom del jurat, va mostrar la seva solidaritat tant amb Panahi com amb el rus Kirill Serebrennikov, lamentant que no hagin pogut ser a Canes perquè són retinguts als seus països per motius polítics.

Finalment, tres premis pràcticament indiscutibles: el polonès Pawel Pawlikoski, resident a Londres també per motius polítics, com a millor director per la superba Guerra freda, una història d’amor i de música entre Polònia i París als anys cinquanta, i els d’interpretació per a l’italià Marcello Fonte per Dogman, de Mateo Garrone, en què encarna un cuidador de gossos addicte a l’heroïna, i la russa Samal Yesmamova per Aika, una dissortada dona que intenta sobreviure en un Moscou sòrdid.