Roman Polanski i les ambigüitats

Delphine de Vigan va publicar fa set anys Res no s’oposa a la nit, una novel·la que, amb estratègies narratives que no són alienes als procediments de la ficció i tampoc a la metaliteratura en la mesura que s’hi fa present com es construeix un text amb tota mena d’incerteses i encara més sent tan íntim, relata allò que en sap o imagina de la vida de la seva mare (i la complexa relació que hi va mantenir) un cop aquesta va suïcidar-se: una dona extremament vulnerable amb la qual van emergint els secrets tèrbols de la família. Em va commoure aquest relat que, a través de la literatura, ajuda a comprendre la fragilitat humana. El cas és que l’obra va tenir un èxit immens però, potser per això mateix, Delphine de Vigan va experimentar una crisi creativa que, suposadament, explica en la següent novel·la, D’après une histoire vrai, que, amb un guió d’Olivier Assayas, ha adaptat Roman Polanski i que, un any després de la seva presentació en el festival de Canes, s’estrena entre nosaltres amb el títol Basada en hechos reales.

Dic suposadament perquè, tot i el títol o potser com aquest mateix suggereix, el relat presenta moltes ambigüitats en els límits incerts entre l’experiència real i la seva ficcionalització: o ves saber si tot plegat és una invenció. El cas és que, en ple bloqueig, una escriptora (que, sí, s’anomena Delphine) coneix una dona (Elle) que, en principi, se li apareix com una figura salvífica, però que va desenvolupant una actitud invasora, possessiva, vampírica. Tanmateix, l’ambigüitat també hi és en el fet que l’escriptora exerceix a la vegada un cert vampirisme o aprofitament en la mesura que Elle es converteix en la matèria del seu nou llibre. Amb aquests elements torbadors no es fa estrany l’interès d’un cineasta com Roman Polanski, que tant ha explorat en atmosferes claustrofòbiques, en la confusió entre el real i l’imaginari i en les relacions possessives. D’una manera particular, Basada en hechos reales pot fer pensar en Lunas de hiel. El cas és que Polanski manté la seva capacitat d’inquietar. També la seva elegància visual i el seu ritme narratiu mentre es complau en el duel interpretatiu entre Emmanuelle Seigner (Delphine), l’esposa del cineasta, i Eva Green (Elle). Però pot detectar-se una morbositat, alguna cosa malsana, que es fa molesta de tan òbvia com resulta. Potser és perquè la visió resta condicionada pel fet que s’ha deixat de ser condescendent no només amb determinats actes de Polanski, sinó respecte a certes afirmacions del cineasta sobre les dones com a incitadores de relacions perilloses? Per pensar-hi.