Poètica amb ginys

Com serà l’art i la seva percepció quan no ens trobem restringits per les lleis que regeixen el nostre planeta? Crear i consumir obres artístiques a l’espai sembla, ara mateix, més propi de la ciència-ficció que d’un futur immediat. Però en un Sónar+D com el d’enguany, dedicat a explorar com serà la música, l’audiovisual i internet d’aquí a 25 anys, la pregunta està absolutament justificada. Ahir la van mirar de resoldre els professionals i avui, que arrenca el festival, ja ho podrà fer el públic en general.

I algunes de els respostes, almenys teòriques, es troben al projecte The Zero-Gravity Band, ideat pels artistes lleidatans Albert Barqué-Duran i Marc Marzenit i produït per la Fundació Quo Artis. Es tracta d’una instal·lació que pretén, a través de la creació artística, induir el públic a sensacions de gravetat zero similars a les que es tenen fora de la Terra.

En una carpa inflable de tretze metres de diàmetre s’ha disposat una creació lumínica i sonora amb un potent sistema d’àudio 3D que ofereix unes característiques úniques de so immersiu gràcies a 25 altaveus repartits per tota la cúpula. Al darrere hi ha la tecnologia Sfëar, un sistema de so 3D dissenyat per Eurecat que permet crear música immersiva en tres dimensions de manera intuïtiva, fent servir eines comunes de producció sonora.

“L’origen de tot és buscar quin impacte cultural pot tenir el fet que l’home conquereixi l’espai. Ara mateix sembla ciència-ficció, però aviat serà tècnicament possible i per això volíem saber com canviarà la producció i la percepció artística en un entorn de gravetat zero”, explica Barqué-Duran. Aprofitant els coneixements adquirits com a investigador postdoctoral en ciències cognitives a la Universitat City de Londres, l’artista ha dissenyat un muntatge per enganyar els sistema vestibular del nostre cos –l’encarregat de l’equilibri i de l’orientació espacial– amb una instal·lació de set minuts.

“Hi ha persones propenses a tenir vertigen que només n’aguanten un”, indica el creador de Mollerussa. Situar-se al centre de la cúpula, tancar els ulls per abstraure’s de l’entorn i mirar de relaxar-se és un bon consell per mirar d’acostar-se a la percepció d’ingravidesa. Però avui, amb el volum de visitants del festival, serà altament complicat.

Més fàcil d’observar (però no de manipular) és el Telemetron. Es tracta del primer instrument ideat per ser tocat a l’espai i, en aquest cas, al darrere hi ha el Media Lab del prestigiós Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT). Es tracta d’una petita càmera de la mida d’una pilota de futbol, però en forma de dodecaedre transparent, amb campanes personalitzades a l’interior. Contenen giroscopis i emeten la seva telemetria mentre giren i xoquen. Els sensors registren la posició, la direcció i la rotació de cada campana i creen la composició en funció de com els intèrprets mouen l’instrument, que pot ser usat tant en directe en els vols espacials com a l’espai exterior, encara que en el buit no hi hagi ones sonores. En aquest cas, les composicions es poden en registrar per gaudir-ne posteriorment a la Terra.

Seguint aquesta idea, Barqué-Duran també mostra un prototip que adapta les eines de la pintura clàssica a l’exploració espacial. A l’interior de Canvas, la pintura injectada crearia formes i volums per efecte de la manca de gravetat. En un pavelló de Fira de Barcelona, però, no té sentit mirar de posar en marxa aquest giny poètic, que encara no s’ha posat a prova en condicions de gravetat zero.