Bruno Mars, al cim

Després d’actuar al Pavelló Olímpic de Badalona l’any 2013 i al Palau Sant Jordi l’any 2017, Peter Gener Hernández Júnior –conegut, arreu del planeta, com a Bruno Mars– va tornar ahir a Catalunya, on va presumir de la seva qualitat de megaestrella global del pop davant 54.000 espectadors (entre els quals, unes quantes famílies senceres) a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. Mars, que en aquests catorze mesos que feia que no actuava a Barcelona ha tingut temps per voltar triomfalment arreu del món i afegir sis premis Grammy al moble del seu lavabo, va sortir aclamat de Montjuïc –en direcció a la discoteca Sutton, on havia d’oferir un imprevisible aftershow– a còpia de pirotècnia constant, coreografies d’extraradi nord-americà tan senzilles com efectives i cançons d’aquelles que és impossible endollar la ràdio i no entrebancar-s'hi. Un concert amb una estètica molt pròpia dels anys vuitanta, en determinats moments força vintage, en què Mars va recórrer un disc, 24k Magic, que, per als molts infants i adolescents que hi havia ahir a l’Estadi és possible que ressoni d’una manera similar a com ho feia per als seus pares el Thriller de Michael Jackson (referència indissimulable per a Mars).

El hawaià va saltar a l’arena, després de les actuacions de Dnce –el grup d’un dels Jonas Brothers– i la discjòquei Rashida, quan passaven ja trenta-tres minuts de les deu de la nit. Una cridòria important i milers de mòbils (als fotògrafs professionals, com en el concert de l’any passat, se’ls va vetar l’entrada) li van donar la benvinguda. Vestit, de dalt a baix, com un jugador de beisbol de Los Angeles Dodgers i sota un poderós dispositiu de llums amb els colors més vius, Mars va començar a enfilar un concert no gaire diferent del de l’any passat a l’altra banda de l’esplanada de l’Estadi.

En un cos a cos constant amb el seu equip de músics i ballarins (vestits, també, com si haguessin d’anar a disputar després la final de l’NBA), el cantant va arrencar amb Finesse i, a 24k Magic, segon tema de la nit, ja tenia l’Estadi taral·larejant vers per vers les lletres de les cançons. Va prioritzar els moviments de cames en els dos temes següents –Treasure i Perm– i, a Calling all my lovelies, va acabar de guanyar-se el públic amb els primers falsettos de la nit i unes bàsiques però espectacularment rebudes paraules en espanyol: “Te quiero mucho, cariño”. Funk calorós i ballable, tot seguit, amb Chunky; una cançó juganera que, a hores d’ara, no hi deu haver ningú que no hagi escoltat (That’s what I like) i una balada de manual, Versace on the floor, durant la qual Bruno Mars va cantar amb força i rigor. Va penjar-se la guitarra a Marry you,va provar fortuna amb el rock dur a Runaway baby i va tornar al tempos reposats amb una cançó, When I was your man, que el públic va cantar com si l’hi anés el coll. Locked out of heaven, Just the way you are i Uptown funk van rematar, entre confettis, la feina i, després d’una hora i mitja de concert, va quedar més clar que l’aigua que Bruno Mars és un dels reis del pop més carismàtics i estimats dels nostres temps.