“Les ‘fake news’ són una ofensiva dels monopolis”

La propaganda sempre serà molt forta. Ja ho deuria ser a la caverna en l’edat de pedra. Però la sortida és informar-se per altres fonts que no siguin propaganda oficial En l’obra diem que qui defensa el lliure mercat és el que té el monopoli. I el que vol primàries en un partit és el que el domina. Ara, el procés participatiu a Barcelona considera que Xavier Domènech i Ada Colau són els més idonis per liderar el seu partit. No calia.

Són els únics que ho estan fent seriosament. Però és perquè estan tan barallats entre ells que tenen repartit l’aparell.

El nostre espectacle mira amb tristor, amb nihilisme, la realitat: com que veiem que no ho vau entendre, us ho tornem a explicar. El 15-M ha amplificat la nostra primera reivindicació. Va ser molt útil. El 15-M va evidenciar que no és útil la dictadura vertical (per jeràrquica i autoritària) ni l’horitzontal (els únics que són honestos a dur-la a terme són els de la CUP, que me’ls estimo, però no aconsegueixen que sigui eficient). Nosaltres defensem una democràcia en xarxa per lideratge distribuït. Que sigui la PAH la que lideri el debat sobre habitatge; Xnet, sobre l’era digital; els dels hospitals, sobre el món sanitari. Demanem que hi hagi una societat civil activa que parli amb les institucions. Les institucions fixen el present. La societat civil sempre empeny endavant. Demanem una institució civil que escurci agonies (que no calguin 80 anys per aconseguir el vot de la dona). O, en el cas de Catalunya, es respongui a la demanda de la societat civil.

Forçosament, s’acaba traint aquest procés. Si no es fes, ja no caldrien els partits. El problema és que s’estan confonent dos conceptes: el de la llibertat d’expressió i el de la participació. La llibertat d’expressió demana que tothom tingui dret a dir el que vulgui, però no exigeix una responsabilitat. En canvi, la participació ha de treballar sobre la veritat en corresponsabilitat.

L’artista té una tendència natural a estar al servei del sistema. La majoria volen ser reconeguts. I el sistema els necessita perquè forgen la seva imatge. Però amb els artistes passa com amb els periodistes, els dentistes o qualsevol altre ofici. Només fer la feina amb honestedat ja implica una certa militància. No cal ser reivindicatiu. Aquest grup mai supera el 10% de cada ofici. Abans m’enfadava; ara ja he entès que el 90% sempre és dolent.

Fer la seva feina, el seu deure, els converteix en herois, en tot cas. Destrueixen la vida a qui ho ha fet. Confio que Catalunya tiri endavant una llei que protegirà els alteradors. Són els que filtren la informació quan detecten que hi pot haver irregularitats. Poden denunciar o ser còmplices. Els casos que han aparegut a Catalunya (Innova de Reus o cas Mercuri de Sabadell) són arran dels interventors que es neguen a firmar. El Parlament ha iniciat els tràmits (falta discutir i votar) del que serà la llei més avançada del món. És una llei feta des de la societat civil amb coneixement del problema i que ara els representants polítics han d’avalar i aprovar.

Espanya és una autarquia jurídica. La lluita que farem des de Xnet anirà més enllà de Catalunya, l’Estat espanyol, arribarà a Europa. Cal recuperar el concepte de llibertat d’expressió i d’informació. Des de Catalunya està molt clar que és imprescindible; no està tan clar en altres indrets. Les fake news són una ofensiva dels monopolis.