Cultura

Oliba: art sense filtres

El Museu Episcopal de Vic aplega les millors obres de l’Europa del segle XI per reivindicar la rellevància del comte, abat i, amb un accent més fort, bisbe

La mostra supera la visió nacional que els prohoms de la Renaixença van fer del seu llegat
Per primer cop s’exposen juntes les seves tres bíblies: la de Ripoll, la de Roda i la de Fluvià
Oliba no va ser una figura isolada i sedentària. Estava connectat amb Europa

En l’imaginari popular, Oliba és nom d’abat. També n’és de pare de la pàtria des que Jacint Verdaguer el va rescatar del pou de la història en el despertar nacional de la Renaixença. I encara n’arrossega una altra, de potent etiqueta: la d’introductor del romànic a Catalunya.

D’Oliba és fàcil fer-ne titulars cridaners rotunds, però en la majoria es perden els matisos de la seva complexa trajectòria i dels convulsos temps que va viure, associats erròniament a la foscor, un dels mites que han desmuntat els medievalistes. Una mirada renovada del personatge s’imposa en l’exposició Oliba episcopus que presenta el Museu Episcopal de Vic (MEV) fins al 10 de febrer, i per a l’organització de la qual ha comptat amb el suport de l’Obra Social la Caixa.

Sense desmerèixer els nombrosos estudis que s’han fet d’ell, ni amb cap ànim de “desmitificar-lo”, l’equip del museu, encapçalat pel comissari Marc Sureda, l’ha abordat amb ulls nets, “desproveïts de consideracions morals i sentimentals”. I això només era possible d’una manera: posant tota l’atenció en els documents i en els objectes originals. A Oliba sí que se l’havia tractat amb els seus manuscrits en una exposició, organitzada per l’Arxiu de la Corona d’Aragó el 1971 a la capella de Santa Àgata de Barcelona, però mai amb les seves obres d’art. Seves en el sentit estricte o supervivents de la seva època.

No era fàcil, però el MEV ha aconseguit aplegar 75 peces majúscules de fa mil anys. Un llegat que ens parla del món d’Oliba, el del segle XI, directament, sense intermediaris i alliberat de les lectures que se n’han fet posteriorment amb condicionants no sempre del tot fidels al seu sentit primigeni. A les sales del museu llueixen llibres i obres que el prelat va tocar amb les seves pròpies mans, algunes de les quals fites de la seva tasca com a promotor de les arts. De tot el conjunt aplegat, sobresurten les tres bíblies que van crear, sota els seus auspicis, els monjos del monestir de Ripoll, centre intel·lectual europeu de primer ordre. Tres manuscrits icònics que s’han retrobat: la Bíblia de Ripoll, que custodia la biblioteca del Vaticà; la Bíblia de Roda, en poder de la Biblioteca Nacional de França, i la Bíblia de Fluvià, de la qual només n’han perviscut alguns folis però aquests sí que continuen en territori català, a l’arxiu de Banyoles.

L’exposició del MEV és una oportunitat única, probablement irrepetible, per meravellar-se amb aquest patrimoni emigrat (es creu que a mitjan segle XII ja havia creuat les nostres fronteres), cabdal per entendre la gestació del romànic català. “Aquestes tres bíblies il·lustrades es van convertir en el banc d’imatges dels cicles de pintura mural. Van servir de model d’una iconografia que es va anar repetint al llarg del temps. Per exemple, un segle després va inspirar la portalada del monestir de Ripoll”, subratlla Sureda.

Oliba va ser “un catalitzador” d’aquest estil artístic, però Sureda emfasitza que és “una exageració” atribuir-li el protagonisme en exclusiva, ja que n’hi va haver d’altres, de prohoms, que el van adoptar, però en no haver estat tan estudiats, ni idealitzats, han passat més desapercebuts. “Oliba no es va inventar el romànic però sí que a través d’ell tenim una finestra privilegiada del segle XI”, etziba el comissari. Dues de les seves principals empreses arquitectòniques, els monestirs de Ripoll i de Cuixà, han quedat com a emblemes d’una expressió creativa de la qual avui en tenim una idea esbiaixada: “Ens pensem que el romànic van ser esglesioles perdudes per la muntanya i no: fins i tot al segle XI va ser un art de grans esglésies.” Avui desaparegudes, però. Com el tercer monument que va emprendre Oliba, la catedral de Vic, destruïda al segle XIX, a excepció del campanar i la cripta de Sant Pere. Una de les recerques que ha dut a terme el MEV en el marc de l’exposició és la recreació virtual d’aquest conjunt catedralici.

Òbviament, s’han conservat poquíssimes possessions personals d’Oliba, però el museu osonenc s’ha preocupat de cercar en col·leccions de tot Europa béns d’una naturalesa similar als que ell va atresorar. No s’ha preservat cap dels seus objectes d’orfebreria litúrgica, però pels inventaris que sí que ens han arribat s’intueix que deurien ser d’un gran refinament. No és fer volar coloms pensar que va poder estar envoltat d’una parella de canelobres tan preciosistes com els del bisbe alemany Bernward de Hildesheim, coetani seu, un dels préstecs més destacats que ha aconseguit el MEV ja que està valorada com una de les millors obres d’art de l’Europa medieval.

El museu de Vic ha mirat Europa com de fet també la va mirar Oliba. Oliba no va ser una figura isolada i sedentària. Pels viatges que va fer i per la correspondència que va mantenir amb els seus homòlegs del continent, se sap que estava molt ben connectat i que tenia la consideració de personalitat preeminent. A Itàlia en va fer unes quantes, d’estades, i en una d’aquestes, a la localitat llombarda de Lodi, va adquirir un reliquiari que va regalar a Arnau Mir, senyor d’Àger, per a la consagració de l’església de Sant Martí de Tost. Una altra de les peces de l’exposició amb llum pròpia.

Només amb el títol de l’exposició, Oliba episcopus, el MEV ja vol donar una visió més precisa de la rellevància del personatge coincidint, justament, amb la commemoració del mil·lenari de la seva ordenació com a bisbe de Vic. Oliba va ser abat dels monestirs de Santa Maria de Ripoll i de Sant Miquel de Cuixà, sí, “però les accions més importants les va dur a terme durant el seu llarg pontificat (1018-1046). No és com a abat sinó com a bisbe que ha transcendit com una de les figures cabdals del nostre passat medieval”, remarca Sureda. D’entre aquestes accions, la convocatòria de les assemblees de Pau i Treva són reveladores del tarannà humanista d’un prelat que va assistir al final d’una època i al naixement d’una altra. “Els temps d’Oliba són els de la desintegració del vell ordre polític carolingi, que quedarà esbandit pel nou món feudal. Ell és l’últim d’una generació vinculada a l’esperit carolingi”, explica el comissari.

La seva biografia és apassionant de principi a fi. Nascut el 971, era fill del comte de Cerdanya-Besalú (i descendent, per tant, de Guifré el Pelós, el seu besavi, per ser més exactes). I, com li pertocava, va exercir de comte de Ripoll i de Berga fins que va complir 30 anys. Més enllà del que es pugui especular del seu caràcter, no se sap què el va dur a prendre la decisió de renunciar al seu dret de comte per ingressar com a monjo al monestir de Ripoll, del qual, sis anys després, seria escollit abat.

Va tenir una vida llarga. I, un cop mort, el 1046, els seus seguidors van voler deixar constància per escrit de la seva enorme influència. L’encíclica mortuòria que va impulsar la comunitat de monjos de Ripoll, amb tot un repertori d’elogis, va ser el document que van recuperar els activistes de la Renaixença després que el record d’Oliba s’hagués anat esvaint (cosa que no hauria succeït si hagués estat canonitzat, anota Sureda).

Mossèn Cinto va fer d’una de les lloances impreses en l’encíclica, pater patriae, el punt de partida d’un relat que vinculava Oliba amb la fundació de Catalunya. “Els historiadors del segle XIX ho van agafar cru. Lògicament, pater patriae no invoca el pare de cap pàtria catalana, sinó la dels comtes. La visió d’Oliba i la gestió de la seva memòria van quedar a partir de llavors marcades per l’esperit de la Renaixença. Però en aquesta exposició el que hem fet és tornar a mirar al segle XI i no tant al XIX i el XX”, raona l’historiador de l’art.

Al cap i a la fi, un Oliba sense filtres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.