Mig humans i mig animals

Voltar pel món amb les arrels ben ancorades a terra. Aquest vell principi, formulat també amb la coneguda frase “partir del local per ser universal”, troba un nou exemple en el jove cineasta Xacio Baño (Xove, costa de Lugo, 1983). La seva òpera prima, Trote, rodada en gallec i amb una tradició ancestral de la seva terra com a punt de partida, la rapa das bestas [capturar cavalls salvatges i tallar-los les crineres], ha competit en el Festival de Locarno, ha passat pel Festival de Sant Sebastià i arriba avui als nostres cinemes després de recollir elogis de la crítica.

El cinema gallec té “un nivell creatiu excel·lent”, opina el director, que forma part d’una generació que volta per festivals de cinema internacionals. Sovint tracten temes locals, com aquesta tradició gallega de tallar la crinera als cavalls. “Volia rodar aquesta tradició i mostrar la relació de l’home amb l’animal –explica Xacio Baño a El Punt Avui–. La gent s’allunya cada vegada més dels animals, la gent jove se’n va a les ciutats, i volia captar l’ocàs d’aquesta civilització més ancorada en l’animal, en les mans, en els ritmes del sol i de la vida.”

Protagonitzat per María Vázquez, Celso Bugallo, Diego Anido i Tamara Canosa, Trote té una trama molt senzilla. “No hi podia haver un conflicte elaborat al guió. Hi ha un drama, però per a mi només és un ham perquè l’espectador segueixi una mica més la pel·lícula”, que en realitat tracta de “fins a quin punt som animals o som humans, com convivim amb aquestes dues meitats, quan deixem córrer l’animal camp a través o quan diem a l’humà que pensi, actuï i es quedi a casa”.Per aquest motiu, van decidir “animalitzar els personatges, baixar l’humà del pedestal al nivell de l’animal; per això vam rodar nuques, espatlles, pells... i poques mirades, perquè ens humanitzen i ens remeten a les emocions”.

La pel·lícula té un punt de partida personal. “Si no, no té sentit fer cinema”, opina Xacio Baño. “Una part de mi em demanava escapar, moure’m del meu lloc. Tot anava bé, m’estava relaxant, i volia escapar d’aquesta zona vital. I després dels meus curts, tenia ganes de jugar i de provar més coses.” Una de les coses que ha provat és treballar amb un guió mínim: “No està tan pensada, la pel·lícula; volia deixar que hi passessin coses, situacions en què no hi ha res controlat i deixar que la vida entri a la pel·lícula, deixar espai al misteri. Això t’uneix amb l’animal, l’instint, deixar que l’instint dels actors, del director, dels personatges, mani sobre el cos.”