‘Rosas en el mar’

És una de les seves primeres grans cançons, una partitura que per a molts és himne. Corria l’any 1967 quan Luis Eduardo Aute va compondre la taral·lejada Rosas en el mar. Amb el dictador encara torpedinant els anhels de llibertat d’un país instal·lat en el gris de la repressió, Aute creava aquesta precisa (i preciosa) metàfora per fer-nos veure que a aquest dret de la humanitat encara li faltaven uns quants anys per fer-se realitat. L’innegable component de consciència social i política que batega sota el pentagrama d’aquesta peça irromp sempre en la meva ment quan contemplo qualsevol de les creacions de Rosas; una associació espontània que té, però, un cordó umbilical amb el treball d’Anne Teresa De Keersmaeker, de marcat component reivindicatiu. La reposició de l’imprescindible Achterland al Mercat de les Flors, en el marc del concorregut festival Dansa. Quinzena Metropolitana, no ha estat una excepció.

Gran expectació al teatre barceloní per veure una coreografia de gran bouquet, estrenada el 1990 i interpretada per darrera vegada a finals d’aquella mateixa dècada sota la direcció d’Anne Teresa de Keersmaeker, referent de la dansa contemporània.

Per primera vegada, els músics prenen un paper protagonista i passen a ocupar l’escenari. I, també, per primera vegada, el feminisme rabiós que caracteritzava el seu treball es permet introduir la presència masculina. Sobre un gran tauler de fusta que combina amb la instal·lació en forma de pentagrama suspès del sostre (i que és una clicada d’ullet de la seva directora en aquesta disciplina artística), l’espectacle s’erigeix com una simbiosi perfectament travada, entre el virtuosisme emfàtic i exclamatiu i la desacceleració.

Achterland “territori interior”, furga en la introspecció de l’ésser humà, en un exercici que defuig tot component emocional per concentrar-se en la singularitat física. En aquest sentit, no és casual que De Keersmaeker exposi amb ironia i intel·ligència els clixés que durant temps han estat atribuïts a la figura femenina per evocar la sensualitat i l’erotisme. La mirada esbiaixada d’una dona vers un home, les contorsions d’uns peus nusos, o el caminar d’unes cames amb talons, han estat magistralment desproveïdes de tota connotació, per esdevenir un compendi d’imatges quotidianes que ens conformen i ens defineixen en el nostre quefer més instintiu. És així com la feminitat agosarada de les vuit ballarines esdevé un exercici virtuós del moviment sistemàtic i obsessiu. Un moviment (l’elecció no és casual), que batega al ritme escrupolosament meticulós de les composicions dels també virtuosos compositors belga i hongarès, Ysaÿe i Ligeti. Del primer, tres sonates per a violí, i, del segon, vuit estudis per a piano. Una elecció que obliga els ballarins a traçar una coreografia continguda, on res és conclòs i definitiu. Com la recerca de llibertat que ens cantava Aute a Rosas en el mar.