Cultura

Crònica

Cap i casal de les ànimes de l’exili

El casal data del 1886 i posseeix una biblioteca amb primeres edicions de molts clàssics

“Un mocador de paper”, va demanar la directora de l’Institut Ramon Llull, Iolanda Batallé. No es va poder estar de plorar un cop va signar el llibre d’honor del Casal Català de Buenos Aires. La història la va colpir. A les mateixes planes, i en la mateixa sala del Consell del Casal, havien signat Macià, Tarradellas, Pujol...

La signatura va tenir lloc divendres passat, amb motiu de l’acte de lliurament de llibres que la delegació catalana a la fira del llibre de Buenos Aires farà de l’estoc que no es vengui durant els dies de l’esdeveniment. Per desdramatitzar el moment d’emotivitat, Joan Subirats, comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, que també va signar al llibre, va dir: “Això no treu que no aneu ara a comprar llibres catalans a l’estand.” Qui també va signar amb especial sentiment va ser Montserrat Planelles, directora del departament de Promoció Cultural del govern d’Andorra, “la primera dona andorrana a signar aquest llibre”. I és que, més enllà dels actes protocol·laris i de promoció, com ara el que, el dia abans, havia fet Germà Capdevila, president de l’associació d’editors de revistes i digitals Appec, que va presentar iQuiosc.cat als socis del casal, cada gest era una trobada amb la història del català fora de Catalunya. Fins i tot Capdevila no se’n va escapar: el seu pare n’havia estat president. L’emotivitat familiar de Capdevila, tot i que controlada, també hi va afegir caliu a l’acte: va néixer a l’Argentina i hi va viure tota la joventut.

La dosis d’emotivitat èpica la va aportar el president del casal, Josep Toni Meléndez, quan a la mateixa sala va assenyalar uns vells retrats penjats a la paret de Joan Larrea i Domènec Matheu, dos mataronins que van participar en el que s’anomena Primera Junta, que va protagonitzar la proclamació de la independència de l’Argentina de la corona espanyola.

L’acte va incloure una visita a un dels tresors del casal: la biblioteca Pompeu Fabra, amb 11.000 volums, de què molts primeres edicions de clàssics de la literatura catalana, i els 677 números de la revista Ressorgiment, publicació mensual que va aparèixer entre el 1916 i el 1972, el que li dona l’honor de ser la publicació en llengua catalana que ha tingut una vida més llarga.

Una altra petita joia de què s’enorgulleix el casal és el teatre Margarida Xirgu, en què Lorca havia representat les seves obres. També hi va fer les primeres actuacions el fundador del grup Les Luthiers. I fins i tot hi ha cantant Serrat. Una de les seves característiques més destacades és la impecable sonoritat del recinte. Actualment, també és utilitzat pels assajos dels alumnes d’una facultat d’art dramàtic. L’altra peça de què se senten orgullosos són els vitralls situats a l’escala que puja a dues plantes, en una de què es troba una sala d’exposicions. També té un menjador per a més d’un centenar de persones.

El Casal Català de Buenos Ares té l’origen el 1886 i, en diferents etapes i amb diferents enyorances, ha estat l’ànima dels catalans a l’Argentina i en especial a la ciutat de Buenos Aires. Aquest vincle és encara vigent: a més dels retrats de personatges històrics, la mirada del casal també és actual i, envoltades de llaços grocs, estan penjades al vestíbul del teatre les imatges dels actuals empresonats i exiliats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.