Continuant fent història

I’m not here (2007) és una pel·lícula en què sis actors (entre ells una dona i un negre) encarnen Bob Dylan al llarg de la seva vida. Heath Ledger, Christian Bale, Richard Gere i Cate Blanchett són alguns dels intèrprets que formen part de l’elenc d’aquell experiment polièdric que abordava de forma fascinant la figura del cèlebre cantant. Lax’n’busto, amb 33 anys de trajectòria marcada per constants canvis en la formació, ha emprès ara un nou gir en la seva carrera portant a terme una iniciativa similar, en el seu cas en forma de disc amb el qual set cantants fan un repàs, cançó a cançó, d’alguns dels temes referencials de la banda del Vendrell. Però Polièdric no es queda aquí, i la gira de presentació d’aquest nou treball discogràfic s’estén, i de quina forma, fins a les 28 cançons al llarg de dues hores de concert, que representen tot un regal als seguidors d’aquest grup que ha col·laborat a forjar la història del pop rock en català.

El primer dels cinc concerts anunciats (difícilment en seran més, atesa la complexitat de lligar agendes) va portar dimarts a la nit a l’Auditori de Girona, en el primer dels dos concerts programats pel festival Strenes, un reguitzell d’artistes disposats a oferir un d’aquests espectacles únics dels quals només es viuen poques vegades. Entre ells, l’exlíder i fundador, Pemi Fortuny. Precisament ell, el protagonista de la festa, va ser l’encarregat d’obrir la vetllada amb Si no ho fas tu. Un viatge retrospectiu que va alternar les intervencions dels diversos components oferint una amalgama ben curiosa i suggeridora, perquè a cada aparició un no podia fer res més que evocar l’esperit de Pemi Fortuny (present) i, sent justos però en menor mesura, de Salva Racero (el cantant del 2006 al 2017). Començant per Pol Fuentes, aportant amb un punt més histriònic les particulars versions d’El pitjor (una picada d’ullet?) i (molt millor) la de No vaig triar. Li va prendre el relleu el cantant de Sol Lagarto i Matilde Blues, Ernest Armengol, que va arribar a fer posar dempeus el públic amb l’emblemàtica Més que la meva sang. A continuació l’estrellat Ramon Mirabet, aportant un dels moments àlgids de la vetllada amb una descomunal versió d’Amb tu. Al bisbalenc Miquel Abras li van tocar les balades, com No és massa tard; a David Ros, místiques com Foc i Nerea Bassart (guanyadora d’un càsting), l’èpica Tornarem.

Un efecte calidoscòpic engrandit, és clar, a cada aparició a l’escenari de l’aclamat Pemi Fortuny. Agraït per viure, com va declarar, “una experiència inoblidable, un retrobament amb la meva banda de quan érem joves... i el nostre públic”. En va cantar moltes: Júlia, Ni negre ni blanc, Pagès, Trepitja fort, elevant la temperatura de la sala, fins a encadenar una recta final d’infart amb Ara, Tinc fam de tu, T’estimo molt i Miami, ja amb la majoria de cantants a l’escenari alternant-se les veus fins ja al final amb tres bisos que no es van oblidar de tocar, com Les nits del Liceu, La meva terra és el mar i Llença’t.

Un concert que era història. I que farà història.