Una actriu brillant

La relació creativa establerta entre un director i una actriu amb lligams sentimentals entre ells (amb una llista infinitament més llarga, i no és per res, que la formada per una altra mena de parelles) té actualment una manifestació poderosa amb Jia Zhang-Ke i Zhao Tao, que tampoc no és per res que constantment és referida com l’“esposa i musa” del cineasta xinès, que, des de fa poc més de vint anys, va testimoniant a través de documentals i ficcions les transformacions socials, econòmiques i ambientals del seu país, a vegades d’una manera especialment poderosa, com ho exemplifiquen The World i Naturalesa morta. Tanmateix, Zhao Tao no pot reduir-se a “l’esposa i musa” de Jia Zhang-Ke. Capaç d’expressar una diversitat d’emocions amb el més mínim gest facial, és una de les millors actrius cinematogràfiques contemporànies.

Zhao Tao torna a demostrar el seu talent immens a La ceniza es el blanco más puro interpretant-hi una dona (Qiao) capaç de sacrificar-se pel seu amor incondicional per un gàngster de poca volada (Bin) destinat a causar-li un desengany. Sempre amb un fons social, Jia Zhang-Ke passa del thriller al melodrama amb una transició (possiblement allò millor del film) en què Qiao vaga perplexa per un territori en mudança. És així que el cineasta continua reflectint els canvis de la Xina que l’aboquen al capitalisme despietat; però, mentre que Zhao Tao manté la intensitat, Jia Zhang-Ke sembla fer-ho més desmenjadament en aquesta ocasió. A més, en el tram final renuncia a explorar el registre melodramàtic i així el film perd força sense que per això sigui gens menyspreable.