Un empelt al Lliure

El nou equip del Teatre Lliure entén aquesta institució com un arbre, de 42 anys, del qual no es vol renunciar a res. Des d’ara, les presentacions es faran semestrals, tot mirant que la digestió de cada programació sigui lenta, que atengui a la collita de temporada. En aquest arbre, tan estimat, s’hi ha fet un empelt notable. Perquè la programació fuig de les adaptacions d’obres universals més habituals en les direccions de Lluís Pasqual. Ara es vol atendre les preguntes que apel·len a la societat des de les formes més diverses. El director, Juan Carlos Martel, admet el risc de canvi de rumb. Però, per a això, assumeix el repte de persuadir els espectadors amb millors ofertes i programes que complementen l’experiència teatral, alhora que busca tot un nova veta d’espectadors. Si habitualment el Lliure està per sobre dels 100.000 espectadors per temporada, en aquesta primera meitat s’ofereixen 45.000 butaques. Ni omplint al 100% podrien repetir les dades dels quatre mesos del curs passat. El seu empelt persegueix uns fruits, de flor tardana, molt ambiciosos i necessàriament renovadors: “Fem un teatre que la ciutat necessita i que no tenia; ara no tenim competència, la tindrem més endavant”, remata Martel.

El nou Lliure vol sumar. Per això el logo de la temporada 2019/20 és una &. La programació s’ha desgranat en sis grans branques: s’alia amb la ciutat: Lliure & ciutat. Ho demostren els espectacles que tindran vida més enllà del Grec Festival: Falaise dels Baró d’Evel; el monòleg Abans que es faci fosc, amb Míriam Iscla, dirigit per Pep Pla; i Casting Julietta (el projecte de teatre comunitari amb àvies que voregen els 80 anys i que dirigeix el mateix Martel). També Flam, de Roger Bernat, s’estrena al Grec. Però repeteix per la complicitat amb l’Institut del Teatre (IT). Les dues temporades vinents el Lliure serà el marc de les obres previstes amb la companyia i l’Institut(una ajuda de l’IT a professionalitzar els seus graduats, que ho farà de bracet amb el Lliure). Finalment, la col·laboració amb el Festival Mira, digital Arts Festival.

El segon bloc és el de Lliure & Lliure. si la companyia històrica del Lliure, el 1976 vorejava els 25 anys, ara es vol donar veu a la generació que avui en té 25. Per això es convida els VVAA, que recuperen This is real love. I, per fi, donen l’oportunitat a La Calòrica a entrar dins d’un teatre públic, després d’una dècada treballant en sales alternatives i, molt darrerament, a la Villarroel: celebraran els 10 anys amb la seva peça de debut: Feísima enfermedad y muy triste muerte de Isabel I. David Albet (director de la BCN 216) programarà concerts entesos com a Artefactes musicals que remetin a les accions de Joan Brossa i Carles Santos, de fa anys.

El tercer bloc és Lliure & Internacional. En comptes de recórrer als grans tòtems, per ara aposten per veus que llegeixen el segle XXI amb un humor molt àcid. Hi destaca la proposta xilena Paisajes para no colorear: noies de 13 a 17 anys donen la seva visió del món, i ensenyen una violència que ja detecten a la seva edat.

Amb la branca Lliure & Espai se cedeix la sala a una companyia jove que la programi: s’ha ofert a La Ruta 40, que, fins al gener, hi presentarà una estrena d’un text de creació, Reiseführer, amb dramatúrgia de Ferran Dordal, i recuperen Cúbit, de Josep Maria Miró. Sergi Torrecilla reivindica l’oportunitat de les companyies de tenir obres en repertori. Cúbit només va fer 12 funcions a Barcelona. A la sala també es repesquen treballs de Laida Azkona i Txalo Toloza (Tierras del Sud), Alícia Gorina (In wonderland) i d’Atresbandes (It don’t worry me).

Lliure & katharsi, la cinquena branca de la programació, reuneix propostes que qüestionen les formes convencionals del teatre; que procuren fugir de les definicions formals del teatre. En aquest grup hi ha des del joc de taula El candidato fins a la Batalla de gallos entre cantants de rap. Georgina Oliva, adjunta ala direcció, sentencia que fer-se una pregunta sobre els limits de l’art “no és elitista”.

Finalment, Lliure & Acció directa apel·la a fer una activa política cultural. Per exemple, s’ha seleccionat (entre 11 propostes) Carla Rovira com a artista resident, que hi estrenarà treball. També la companyia Mos Maiorum (entre 39 sol·licituds) per estrenar-hi Turba. Per potenciar el pensament, s’obriran debats mensuals sobre teatre i filosofia.

El nou Lliure té també un horari molt més obert i aspira, a mitjà termini, a recuperar les gires de les seves produccions, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol i també més enllà de França i Portugal. Martel confia que siguin els programadors internacionals els que vulguin saber què es prepara a l’ombra del nou arbre empeltat del Lliure.