Llarga vida als Reis!

Venien els Gipsy Kings al Festival Jardins de Pedralbes disposats a fer saltar la banca, tant amb els seus èxits populars com amb temes del seu últim disc, Savor flamenco –que no se salva de les distintives faltes d’ortografia de la banda, tant en castellà com en català. Durant una hora i mitja, van fer que el públic s’ho passés de conya amb el seu estil, rumba catalana que aflamenca altres pals. També són capaços de captivar amb temes a prop del tango, del pasdoble o de la cobla. Amb la veu ronca característica de Nicolás Reyes i la guitarra de Tonino Baliardo –fills dels enyorats gitanos catalans instal·lats a Arles José Reyes i Manitas de Plata–, la banda va aparèixer amb deu músics sobre l’escenari. Van aconseguir crear un mur amb el protagonisme de les guitarres, l’alternança de veus amb els membres més joves i la sensació que s’ho passaven bé, que al costat dels hits es trobaven a gust en les cadències instrumentals. Ho dic perquè el grup pot tenir tres dècades, però ells sempre han estat als escenaris, des de ben jovenets dins els grups de la seva família. Això es nota davant de l’intrusisme musical que s’aprecia en molts festivals estiuencs i en les estrelles efímeres. El Gipsy Kings han aconseguit un so que alterna èxits internacionals com ara Hotel California dels Eagles i Bamboleo amb peces que alguns veterans recordem en la veu del Príncipe Gitano o Lola Flores, dos artistes fonamentals en l’imaginari de la llarga postguerra d’aquí. Els Gipsy Kings van sortir a convèncer els assistents amb un tema instrumental d’introducció, abans que Nicolás Reyes interpretés Quiero saber i Djobi Djoba, que el Príncipe Gitano cantava com un Obi Obá, segurament provinent del caló i les variants hispàniques del romaní.

En fi, a part de les disquisicions lingüístiques, que donarien per a un tractat de sociolingüística, el concert va tenir energia i poder, sobretot escoltant les tonalitats i caràcter de les veus de Tous, Sam, Baule i Yohan. Van fer seves Chiribi, Caramelo Ati Ati i Bem bem María, que, com en el cas de Baila me, va protagonitzar un dels moments destacats del concert. M’hauria agradat sentir de nou el contrast de Nicolás amb el seu germà Canut, un altre prodigi de l’essència gitana d’aquesta rumba catalana exportada arreu. A veure si la pròxima hi tornen amb ell. La platea i la tribuna dels Jardins de Pedralbes van vibrar malgrat les cadires, que en alguns moments destorbaven les ànsies de ballar de moltes de les dones, que omplien majoritàriament el xou.

El director del festival, Martín Pérez Lombarte, havia remarcat de bon començament l’excepcionalitat de trobar Nicolás i Tonino junts de nou. No van defraudar gens la parròquia barcelonina, perquè se’ls va veure inspirats i en forma al costat dels joves del grup. Va resultar emocionant la versió lliure de l’A tu vera, plena de sentiment i renascuda. Ho dic també perquè els reptes dels Gipsy han passat per ficar-se en terrenys complicats, sobretot en l’adaptació de temes molt coneguts dels Eagles, Sinatra, Julio Iglesias, Lola Flores i Domenico Modugno. La versió castellana d’Hotel California a la pel·lícula El gran Lebowski dels germans Coen ho diu tot. Amb més de seixanta milions de còpies venudes arreu del món, els Gipsy Kings han estat un fenomen més enllà dels anys noranta, en què van arrasar.

A Pedralbes, van combinar versions dels seus anys més coneguts amb temes de l’últim disc esmentat, com ara Fairies i Caramelo. Per la manera de ballar i cantar de la gent i la felicitat que s’encomanava, l’himne del Volaré va sonar millor que mai. Llarga vida als Reis!