El gran any del rock

Abbey Road, Tommy, Kick Out The Jams, Led Zeppelin, Let it Bleed... La perspectiva que dona el pas del temps ha concedit al 1969 l’honor de ser considerat, amb l’única objecció, potser, del psicodèlic 1967, l’any més reeixit del rock. La quantitat d’àlbums d’aquell any que, en l’actualitat, reben la consideració d’inapel·lables obres mestres és imponent. Gèneres com ara el heavy metal i el rock progressiu (gràcies als debuts de Led Zeppelin i King Crimson, respectivament) deuen al 1969 bona part de la seva raó de ser, i les operacions per rellançar alguns dels discos d’aquell any amb llamineres reedicions d’aniversari no són, aquests dies, pas escasses: Abbey Road, l’últim disc que van gravar els Beatles, arribarà el 23 de setembre remesclat i amb material inèdit. I els fans dels Kinks fa mesos que es freguen les mans amb el boxset commemoratiu d’Arthur (Or the Decline and Fall of the British Empire, previst per al 25 d’octubre i nodrit de tota mena de propines, entre què un disc perdut de Dave Davies d’aquell període.

El 1969 va ser, també per a la música, l’inici de moltes coses. Tot i que no són pocs els qui assenyalen el disc S.F. Sorrow dels Pretty Things –llançat el setembre del 1968– com la veritable primera òpera rock, és just atribuir el mèrit de la proliferació d’aquell fenomen al Tommy de The Who, publicat el maig, uns mesos abans que David Bowie s’embarqués, amb Space Oddity, en el viatge espacial més famós del rock. Els Rolling Stones, per acabar de repassar els grans tòtems britànics dels anys seixanta, no van tenir un any fàcil: Brian Jones, que n’havia estat el primer líder, va morir ofegat en una piscina el 3 de juliol. I el 6 de desembre, viurien en la seva pell el que és considerat la rematada final de l’era hippie: el Festival d’Altamont, amb un jove de 18 anys assassinat a les primeres files mentre el grup tocava Under My Thumb i un clima de violència inimaginable només quatre mesos abans, quan a l’altra punta dels Estats Units se celebrava el Festival –de “pau i música”– de Woodstock. Amb tot, els Stones, amb Mick Taylor com a nou guitarrista, serien capaços de publicar, el dia abans d’Altamont, Let it Bleed, principi de la seva etapa discogràfica més gloriosa i amb cançons com ara Gimme Shelter i You Can’t Always Get What You Want, que no falten, cinquanta anys més tard, en cap dels concerts que la banda està fent, aquests dies, als Estats Units.

Punt i a part, també, dedicat a la Creedence Clearwater Revival, capaços d’entrellaçar aquell any una obra mestra rere l’altra amb pràcticament el mateix que dura un pestanyeig. El 1969, el grup de John Fogerty va publicar Bayou Country (5 de gener), Green River (3 d’agost) i Willy and the Poor Boys (2 de novembre), tota una lliçó per als qui, d’ençà aleshores, han destinat mitja vida entre un disc i el següent. D’aquells anys als Estats Units, d’altra banda, sobresurt també una de les obres més inclassificables de Frank Zappa (Hot Rats), que aquell any produiria l’embogit Trout Mast Replika de Captain Beefheart; el primer disc de Neil Young amb els salvatges Crazy Horse (Everybody Knows This is Nowhere); el segon –i millor– disc de l’aleshores molt enigmàtica The Band; el treball que documentaria el gloriós retorn a la bona forma d’Elvis Presley després d’anys fent pel·lícules dolentes a Hollywood (From Elvis in Memphis); un dels discos més influents del country (el cru Live at San Quentin de Johnny Cash) i treballs –Nashville Skyline de Bob Dylan i The Gilded Palace of Sin de Flying Burrito Brothers– que marcarien l’inici d’una era daurada per al country rock. Tot i la publicació d’àlbums tan significatius com ara I Got Dem Ol’ Kozmic Blues Again Mama! (Janis Joplin), Dusty in Memphis (Dusty Springfield) i Clouds (Joni Mitchell), sorprèn la poca llum pública que tenien els discos fets per dones en un any tan pretesament revolucionari com el 1969.

A Catalunya, mentrestant, i finalment, un molt atent Pau Riba captava els signes dels temps i donava llum a l’ara també festejat Dioptria.