Sensibilitat social amb excés de dramatisme
No arriba a la paritat, però hi ha sis directores, que sí que representen un terç dels participants en la secció oficial del Festival de Sant Sebastià, amb un comitè de selecció que, des d’aquesta edició, està conformat d’una manera equitativa. Malauradament, tal presència no ha contribuït a l’excel·lència de la secció, on ahir va presentar-se Rocks, la nova pel·lícula de Sarah Gavron, que, precisament, també és la directora de Suffragette, que recorda l’activisme de les sufragistes angleses a principis del segle XX.
Rocks és el sobrenom d’una adolescent que, junt amb el seu germà petit, és abandonada per la seva mare, depressiva, durant una temporalitat que es fa més llarga que en altres ocasions. D’aquí, la intervenció dels serveis socials, dels quals la noia intenta fugir amb la col·laboració de part de les seves companyes de col·legi. És cert que, tot i que també força els conflictes, el film parla de l’amistat entre aquestes adolescents fins a un final que en certa manera vol ser alliberador.
Acumulació dramàtica
Tanmateix, és possible preguntar-se per què tendeixen tant a l’acumulació dramàtica gairebé totes les pel·lícules que, volent exhibir una sensibilitat social, s’ocupen de les persones més fràgils. Malgrat que també s’ha de dir que la presència corporal de les seves actrius protagonistes té força i credibilitat, Rocks cau en un cert clixé, que és allò que precisament evita amb intel·ligència La hija de un ladrón, l’opera prima de la barcelonesa Belén Funes que, per això mateix, molt possiblement tingui un valor afegit entre les pel·lícules presentades a la secció oficial, que, com la resta de seccions del festival, és a la recta final.
Amb la concessió dels premis honorífics Donostia a Donald Sutherland i sobretot a Penélope Cruz, que tindrà lloc avui, el festival continua apostant per una mena de celebració mediàtica del cinema. Però també és cert que altres seccions procuren una experiència més íntima, com ho exemplifica la projecció, a Zabaltegi-Tabakalera, de Ficción privada, una pel·lícula de l’argentí Andrés di Tella que, a propòsit de la correspondència entre els seus progenitors trobada després de la mort del pare, indueix a pensar en els nostres propis pares com uns desconeguts amb els seus misteris.
