Mirador
Revibrar l’horror
Amb molt pocs elements i amb la força de la paraula de la poètica de Rodoreda, Ollé ens submergeix en un món fascinant, on res es pot salvar
El filòsof alemany Theodor Adorno va escriure en la seva teoria estètica: “Els autèntics artistes del present són aquells que en les seves obres fan revibrar l’horror.” Uns anys abans havia dit que no es podia fer poesia després d’Auschwitz i va voler-ho matisar parlant de com l’art després de la barbàrie podia ressorgir fent revibrar l’horror a la societat. El poeta Arnau Pons esmenta aquest fragment en el seu postfaci a la segona edició de La mort i la primavera de Mercè Rodoreda a Club Editor. En el seu llarg i brillant text, afirma que la novel·la pòstuma de Rodoreda no es tracta només d’una obra feta després de la catàstrofe, sinó també d’una obra de denúncia de l’estat d’ànim d’una generació a partir de la seva factura irreal i la seva negativitat. Aquesta obra, escrita l’any 1961 i publicada pòstumament el 1986, després de la mort de l’escriptora, reflecteix l’angoixa d’una dona que va viure dues guerres i un exili. Rodoreda va ser filla d’un temps de l’horror i per donar-li forma poètica va partir en la seva novel·la d’un món inventat on tot és negatiu, on res pot conduir a l’optimisme sinó a la constatació de la crueltat i de la més fosca misèria humana.
Com es pot arribar a donar forma visual i dramàtica a aquest univers? Agustí Villaronga va voler donar-li forma cinematogràfica l’any 1991. Es tractava d’un projecte de gran pressupost que semblava que estava interessat a produir-lo la companyia de Wim Wenders. Malgrat estar desenvolupat, la idea no va trobar mai forma. Recrear el món de la novel·la era massa car, massa estrany per a l’espectador i poc comercial com a pel·lícula d’autor de gran cost. Ara, en canvi, Joan Ollé, en el muntatge que es va poder veure fa uns dies a Temporada Alta i que fins al 10 de novembre s’està a la Sala Petita del TNC, ha aconseguit donar-li una forma dramàtica en un text depurat i sintetitzat. L’experiència té molta més força i inspiració que el treball que fa uns anys va fer Ollé a partir de La plaça del Diamant de Rodoreda. Aquest cop Ollé proposa el joc de trencar amb la primera persona narradora per buscar altres veus narradores que creen cadascuna d’elles els seus soliloquis mentre es constitueixen en personatges del poble de la muntanya partida on el riu passa per sota les cases. L’home de la presó, el gegant, el senyor, el fill del ferrer, la noia amb la mà esguerrada. Cadascun d’aquests personatges té un protagonisme clau, però la seva caracterització ajuda a crear una atmosfera intensa. Amb molt pocs elements i amb la força de la paraula de la poètica de Mercè Rodoreda, ens submergeix durant una hora i quaranta minuts en un món fascinant on res es pot salvar i on tot s’enfonsa. Els éssers són com morts en pena, les criatures esguerrades moren i els pares s’enterren en la soca de l’arbre. Els actors utilitzen la paraula poètica per configurar aquest univers, mentre el vestuari i l’escenografia ens desplacen cap a la visualització d’un univers que costa adquirir forma concreta més enllà del que és imaginari. En el muntatge hi ha alguna cosa depurada que pren volada per convertir l’espectador en partícip d’una experiència desagradable però de la qual acaba imposant-se una poètica. Es diu que el títol de La mort i la primavera era una evocació del que va passar l’abril del 1939, uns dies de primavera en què la mort va acompanyar l’arribada de les tropes franquistes a Catalunya. Ni Ollé ni Rodoreda no ens parlen directament del feixisme, ni de la Guerra Civil, però és cert que en aquell poble regit per la figura del ferrer tot és possible. Hi ha el dolor i l’angoixa d’un temps que es fa explícit.
