Revolta necessària
El Teatre Lliure presenta un projecte de teatre social en què nou menors xilenes expliquen els episodis de violència de què han estat víctimes
El muntatge s’estarà tres setmanes al Lliure. És l’aposta més ferma del nou equip directiu
Xile, Hong Kong i Catalunya són tres punts en què un sector de la població ha sortit al carrer per denunciar la injustícia que el poder està perpetrant a cada territori. Les nou noies menors del muntatge Paisajes para no colorear voldrien estar manifestant-se a la capital, seguint l’impuls dels estudiants. Fa una setmana, a Cadis, on feien un bolo, van fer una casserolada a la catedral. Ho necessitaven fer. L’obra, que és el treball d’un projecte de fa dos anys de la companyia La Re-sentida, explica la violència de què són víctimes les noies menors a Xile. Ho fa denunciant tangencialment una transició política xilena (després de la dictadura de Pinochet) que va transigir massa amb l’antic poder. Ho admet el director, Marco Layera. Ara aquestes joves adverteixen que d’aquí a 70 anys podran dir a les seves netes que elles van liderar aquesta revolta necessària. Al Lliure de Montjuïc s’hi estaran tres setmanes (des de demà dijous), també en sessions de tarda per facilitar l’accés als joves d’institut. És la major demostració de la revolució de l’equip de Martel, que vol provocar un contacte amb un nou públic.
La violència es materialitza de moltes maneres dins de casa i al carrer. Gràcies a l’experiència (el càsting al qual es van presentar fins a 140 noies demanava persones que debutessin a l’escena), els seus pares han entès el canvi de valors. Elles continuen tenint por, encara, de sortir de nit pel carrer i que algú les faci pujar a un cotxe i que ja mai més tornin a aparèixer. Totes les històries que s’expliquen parteixen de la veritat, tot i que no els han passat a les nou actrius. Però elles ho assumeixen com si fos així; el que han fet a una, ho han fet a totes, diuen còmplices.
Paisajes para no colorear és un muntatge que ha tingut molt bona resposta als festivals: han visitat el FIND 2019 de la Schaubühne de Berlín; l’Holland Festival d’Amsterdam; el Zürcher Theaterspektakel de Zuric; el MIT de São Paulo o el Sziget Festival de Budapest. Algunes de les violències a les menors, exposades a l’escena (des del bullying fins a la por de ser violades) també es reprodueixen a Europa. Probablement, la intensitat de la violència és menor (un dels quadres fa recompte de les 3.300 menors mortes en centres d’acollida de menors xilens), però no per això deixa de ser una causa per denunciar.
El treball dolorós de selecció de les actrius va prioritzar la capacitat d’opinar i la vivència personal que volien denunciar. Hi ha molt de dolor en la ràbia; però, segons insisteix el director, és un cant “a l’esperança”.
