Dits (i medalla) d’or

Cap de setmana d’alt nivell al 51è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Dissabte amb una revigoritzada Dirty Dozen Brass Band a Razzmatazz i, diumenge, amb l’incommensurable Ron Carter (històric contrabaixista del Miles Davis Quintet) a Barts. Els primers, pur Nova Orleans, feia dotze anys que no visitaven Catalunya i, amb el saxofonista Roger Lewis i el trompetista Gregory Davis, integrants originals, a primera línia, van firmar un concert titànic en què literalment no van deixar ni un respir entre cançons. La irrupció de figures com Trombone Shorty i el fet que les joves brass bands hagin incorporat músiques com el hip-hop en el seu discurs deu haver motivat que la Dirty Dozen deixi una mica al marge el seu llenguatge més tradicional (tot i que, dissabte, no hi va faltar When the saints go marchin’ in ni el seu tema més reconegut, la juganera My feet can’t fail me now) a benefici de pulsions més funk. El premi? Un públic força més jove del que es podia preveure, desfilada contínua a l’escenari de noies ballant i la certesa que, més que el carrer Pamplona, allò era Frenchmen Street.

Ron Carter, l’endemà, rebia de Tito Ramoneda, director del festival, i Joan Anton Cararach, responsable artístic, una medalla d’or que reconeixia la seva incalculable aportació al món de la música. Sense romanços per part seva (“jo... toco”, va limitar-se a dir), va reunir-se tot seguit amb el Foursight Quartet (Jimmy Greene al saxo, Payton Crossley –quina exquisidesa en els solos!– a la bateria i Renee Rosnes al piano) i, durant quasi dues hores, va fer que gairebé fos impossible fixar-se en res que no fossin els seus dits amb temes propis com Mr. Bow-tie i adaptacions de My funny Valentine o els cèlebres compassos de A love supreme. Sovint amb els ulls clucs, afinant el seu contrabaix enmig dels solos i relacionant-se de forma profundament espiritual amb la seva música, Ron Carter, amb 82 anys, va protagonitzar, potser, un dels millors concerts dels últims anys al Festival de Jazz i va marxar del Paral·lel amb tots els honors i un públic commogut d’haver pogut palpar la màgia d’un incontestable true original del jazz.