Cultura

Crònica

música

Dits (i medalla) d’or

Cap de setmana d’alt nivell al 51è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Dissabte amb una revigoritzada Dirty Dozen Brass Band a Razzmatazz i, diumenge, amb l’incommensurable Ron Carter (històric contrabaixista del Miles Davis Quintet) a Barts. Els primers, pur Nova Orleans, feia dotze anys que no visitaven Catalunya i, amb el saxofonista Roger Lewis i el trompetista Gregory Davis, integrants originals, a primera línia, van firmar un concert titànic en què literalment no van deixar ni un respir entre cançons. La irrupció de figures com Trombone Shorty i el fet que les joves brass bands hagin incorporat músiques com el hip-hop en el seu discurs deu haver motivat que la Dirty Dozen deixi una mica al marge el seu llenguatge més tradicional (tot i que, dissabte, no hi va faltar When the saints go marchin’ in ni el seu tema més reconegut, la juganera My feet can’t fail me now) a benefici de pulsions més funk. El premi? Un públic força més jove del que es podia preveure, desfilada contínua a l’escenari de noies ballant i la certesa que, més que el carrer Pamplona, allò era Frenchmen Street.

Ron Carter, l’endemà, rebia de Tito Ramoneda, director del festival, i Joan Anton Cararach, responsable artístic, una medalla d’or que reconeixia la seva incalculable aportació al món de la música. Sense romanços per part seva (“jo... toco”, va limitar-se a dir), va reunir-se tot seguit amb el Foursight Quartet (Jimmy Greene al saxo, Payton Crossley –quina exquisidesa en els solos!– a la bateria i Renee Rosnes al piano) i, durant quasi dues hores, va fer que gairebé fos impossible fixar-se en res que no fossin els seus dits amb temes propis com Mr. Bow-tie i adaptacions de My funny Valentine o els cèlebres compassos de A love supreme. Sovint amb els ulls clucs, afinant el seu contrabaix enmig dels solos i relacionant-se de forma profundament espiritual amb la seva música, Ron Carter, amb 82 anys, va protagonitzar, potser, un dels millors concerts dels últims anys al Festival de Jazz i va marxar del Paral·lel amb tots els honors i un públic commogut d’haver pogut palpar la màgia d’un incontestable true original del jazz.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Loquillo
CANTANT

“A Ovidi Montllor, li vaig portar a casa tots els discos perquè me’ls firmés”

Barcelona

La República no nata

barcelona
Mirador

Anna Karina sempre ens mirarà

Les fotos del batec del país

Barcelona

El Clos del Pastor, el recés de pau i dolcesa de Víctor Català

L’ESCALA

Un ‘Oratori de Nadal’ sencer

BARCELONA

Explicador d’històries

caldes de malavella

Música i antropologia

PALAFRUGELL

Premi Peix Fregit 2019 per a Tano Pisano i Blandine Pellet a Palafrugell

Palafrugell