“Tra-tra” i la bona gent
L’èxit de Rosalía, el salt endavant de Manel, l’entesa “metafísica” entre El Petit de Cal Eril i Ferran Palau i el comiat de Txarango, entre els fets musicals del 2019
Molts noms i de tota mena, però si el 2019, en qüestions musicals a Catalunya, serà recordat per algú és... en efecte, per Rosalía Vila i Tobella. Només el pas del temps posarà en ordre les gestes aconseguides per la cantant de Sant Esteve Sesrovires, però el que és ben clar és que, en la lliga en què ha entrat enguany a jugar ella, de Catalunya, mai fins ara hi havia jugat ningú. Per a la història, entre altres proeses, quedaran cançons d’influx generacional com Aute cuture i Milionària, i dos concerts amb entrades exhaurides (més de 15.000 per nit) fa tres setmanes al Palau Sant Jordi, on Rosalía va fer un tipus d’espectacle que semblava exclusiu de grans dives com Rhianna i Beyoncé.
Rosalía, però, no és l’única artista del país que ha omplert dos dies seguits el Sant Jordi –no és de poca importància que Estopa, amb vint anys d’història, repetissin la gesta la setmana següent– i que ha acaparat mirades de l’altra punta del planeta. Dos casos entre molts: La Casa Azul de Guille Milkyway, autors d’un dels discos catalans més destacats de l’any, La gran esfera, va provocar fa només uns dies uns nivells d’histèria propis de la Beatlemania en el seu debut a Mèxic. I Bad Gyal, reina maresmenca del dancehall, també amb un calendari d’actuacions molt internacional, ha fitxat enguany per la multinacional Interscope. Dir, per tant, que els músics catalans, a fora, no hi tenen res a pelar és una frase que convindria sotmetre a una profunda revisió. Més exemples? La vigatana Joana Serrat, a còpia de picar pedra, s’ha acabat fent un lloc definitivament en la no poc exigent escena internacional de música d’arrel nord-americana amb actuacions com la que va oferir al setembre a l’Americana Fest de Nashville; Andrea Motis, que enguany ha debutat amb l’històric segell Verve, canta avui mateix a Israel; Sílvia Pérez Cruz, juntament amb Javier Mas, figura en els crèdits de l’àlbum pòstum de Leonard Cohen, i La Pegatina, amb una robusta agenda europea, són l’exemple de la bona rebuda que continuen tenint els grups hereus del “so Barcelona”en països com Holanda.
El millor disc de Manel?
No anem tan lluny, però. Qui, sense tenir gaire projecció fora de Catalunya, ha acaparat un munt de titulars és Manel, en plena escapada del que ells mateixos van representar, amb un disc, Per la bona gent, amb mèrits per ser defensat com el millor dels cinc que han publicat fins ara. Manel continua atraient importants quantitats de públic, se suma a la reivindicació de Maria del Mar Bonet (una artista a qui enguany s’ha procurat fer també justícia amb un meritori documental i contractacions de festivals com el Primavera Sound) i renova el seu neguit artístic autoimposant-se riscos i no posant les coses gaire fàcils als seus seguidors.
Un altre titular musical del 2019, d’altra banda, és la química existent –“pop metafísic”, van acordar l’any passat definir-la– entre El Petit de Cal Eril i Ferran Palau. Tots dos han publicat, potser, els millors discos de la seva carrera (Energia fosca, en el cas del músic de Guissona, i Kevin, en el d’Esparreguera), comparteixen programa (imponent sold out, ara fa una setmana, a l’Apolo) i deixen entreveure un progrés artístic que ben segur que portarà moltes sorpreses.
Passen coses importants, també, en el terreny de la música popular i el folk: incommensurable nou treball del valencià Miquel Gil (Geometries) i debuts molt prometedors: Ora pro nobis, del duo femení Tarta Relena; Terra d’argila, de l’ebrenc Menut, i, en clau cent per cent barcelonina, Sorprendentes adelantos, d’Hijos del Trueno. La música festiva, però, és la que més incidència popular té actualment a Catalunya: Fan del sol, d’Oques Grasses, figurarà, ben segur, en la banda sonora de l’adolescència de milers de catalans. Caldrà veure, però, qui agafa el relleu de Txarango, que fa només uns dies anunciava el seu adeu després d’un nou disc i una gira amb la seva pròpia vela de circ durant el 2020.
El 2019, finalment, haurà estat també el de la normalització definitiva del trap en català (feina, en bona part, del terrassenc Lildami, autor d’un altre disc que molts joves catalans recordaran: Flors mentre visqui); d’altres comiats (Pascal Comelade deia adeu als escenaris amb un concert al setembre a la catedral de Barcelona), i de magnífics discos com ara el visceral Desig imbècil, de Mazoni; les Joterías bobas, dels molt singulars Hidrogenesse, i Krönia, d’un talent en expansió com és el de la menorquina Anna Ferrer.
