“L’art planteja preguntes, és com un dispositiu per fer reflexionar”

Hi ha dues capes. La primera és el context: el delta de l’Ebre ha deixat de ser un delta per passar a ser un monocultiu. El control de l’aigua és total perquè hi pugui haver una producció òptima de l’arròs. I aquest control de l’aigua comporta un descontrol ecològic. Del Delta només en quedarà el nom, serà una costa plana amb una desembocadura concreta. I dic que l’obra té dues capes perquè parlar de geografia i dels seus canvis, de la fragilitat dels espais, pot servir de metàfora per parlar de coses més internes, de tot allò que ens va passant en l’àmbit personal.

Has vist l’exposició? Si només veus l’exposició des de fora, veuràs una geometria, però si hi entres i sacseges el muntatge, és quan en podràs captar el missatge. Volem menjar arròs, molt bé, però no podem oblidar el que provoca cada una de les nostres accions. Som responsables de cada moviment que fem i d’allò que passa al nostre entorn.

No ben bé. El problema no és només al Delta. Tot el control de l’aigua, a través dels embassaments que hi ha riu amunt, la inundació de terrenys, el desviament del curs del riu, l’acumulació de sediments... El Delta és només un exemple de com n’està de controlat el riu. La geografia està tota sota control per poder tenir una producció més gran.

Fer-ho no està necessàriament malament, però estàs danyant el terreny. Tenir un monocultiu al delta de l’Ebre comporta pagar uns peatges. Tinguem present que el cultiu de l’arròs és només durant una època de l’any. I jo no en sabia gaire res del cultiu de l’arròs, però vaig anar-hi, m’hi vaig instal·lar per conèixer cada pas del procés.

Soc l’artista que més ha usat la casa que Lo Pati té a Balada. La primera vegada hi vaig estar dos mesos i mig, després hi anava per quedar-m’hi uns quants dies o setmanes. Quan era allà sentia unes explosions que, al principi, no comprenia. Llavors em van explicar que era un mètode per espantar ocells. Jo tinc el record de la narració dels meus avis, que eren del Delta, i m’explicaven els bombardejos de la guerra, com es va bombardejar el pont d’Amposta i com la iaia va tenir avortaments per culpa de les bombes. Com és possible que se segueixi usant un sistema tan agressiu?

L’ocell es menja l’arròs i cal espantar-lo, és clar. No hem trobat cap altra solució, no estem pensant en els altres.

Jo sé que l’agricultor és el més maltractat de tot el procés. El Delta a mi m’encanta, m’hi quedaria a viure; l’única cosa que qüestiono és la gestió humana del paisatge. Els pagesos són uns mestres del saber i els controlen, els imposen unes normes de com han d’actuar. Jo no dic que la tecnologia sigui dolenta. No hi ha cap discurs que sigui tancat, no tracto de donar cap solució. El que fa l’art és plantejar preguntes i és com un dispositiu per fer reflexionar.

Aquest és l’art en què jo crec. Els artistes tenim una responsabilitat, i quan ocupem un lloc públic, com pot ser un museu, no ho podem usar com a plataforma per vendre. Almenys jo no ho faré.

Fa de mal dir. Cal tenir present que en l’art contemporani cal fer lectures i no quedar-se en una mirada superficial. Això del plàtan és una provocació; si m’agrada o no, ja és una altra història.

Ha canviat. El meu pare té 86 anys i en va marxar amb 15. No havia tornat mai fins fa quatre anys, perquè continua vivint a Caracas. Van marxar en plena postguerra i el pare m’explicava com a la Ràpita no tenien aigua corrent. Just la situació que es troba en aquests moments a Veneçuela.