Preguntes sublims

Si bé el sotasignat no guardava un gran record del darrer pas per Barcelona de l’extraordinari baríton Christian Gerhaher, al Liceu el 2016 amb un programa acompanyat de la Freiburger Barockorchester, el recital ofert, aquest dissabte al Palau de la Música catalana al costat del seu inseparable company de viatge artístic, Gerold Huber, va permetre’ns escoltar un Gerhaher immens, superlatiu. Amb un monogràfic dedicat íntegrament a Gustav Mahler, el compositor que en vida no va ser mai reconegut com es mereixia, malgrat ser plenament conscient que el seu temps algun dia acabaria per arribar, vam ser immersos en un intens recital de veu i piano en què, precisament, la versió del binomi artístic Gerhaher i Huber ens va permetre adonar-nos de com Mahler pot ser comprès com una intensificació dels postulats expressius del romanticisme fins a uns límits que va deixar el camí traçat per a l’adveniment de l’anomenada per Anton Webern com Nova Música. Al llarg del recital, format per dos moviments de La cançó de la terra en la versió pianística del mateix compositor, els Fünf Lieder nach Texten von F. Rückert i tres cançons del Des Knaben Wunderhorn, la interpretació del baríton ens va permetre anar al cor d’una qüestió que sembla accentuar-se en el món mahlerià: a qui encarna l’intèrpret de lied? A l’ànima del poeta, creador del poema que provoca la creació musical o bé a l’ànima del compositor que troba en el text poètic una guia de com materialitzar la seva voluntat expressiva? O bé a ell mateix? Gerhaher sembla voler respondre a la darrera de les preguntes en què, en efecte, amb el seu art s’erigeix com una llum per a l’ànima. No va ser casualitat que el bis fos l’Urlicht de la Segona simfonia.